El sobiranisme català, a desgrat d'allò que passi a partir d'ara, ha viscut de resignar-se a l'evidència. Naïf, excitat o derrotat, no ha deixat mai d'esperar el seu moment. Francesc Macià (1859-1933) se'n va anar la tardor del 1925 a Moscou per cercar en el règim soviètic complicitats i recursos per derrocar Primo de Rivera, que aleshores ja feia dos anys que exercia com a dictador a Espanya. Les vicissituds d'aquell trajecte que el polític separatista va dur a terme acompanyat de Josep Carner-Ribalta, un dels seus secretaris personals, i que no cal confondre amb el cèlebre poeta, és objecte d'estudi en un assaig dels historiadors Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948) i Joan Esculies (Manresa, 1976).
El president nord-americà Woodrow Wilson va proclamar el 1918 el dret d'autodeterminació dels pobles. Enduts per l'eufòria, els independentistes catalans van veure en la resolució de la Primera Guerra Mundial una escletxa per assolir les seves aspiracions. Però a final del 1925, a Macià ja no li quedava gairebé cap carta per jugar. Dos dies després del cop d'estat de Primo de Rivera del 13 de setembre del 1923, se'n va anar a l'exili francès i, "a partir d'aquest moment, la seva preocupació principal fou mirar d'acumular els fons econòmics, els homes i les aliances suficients per equipar una força armada a fi d'alliberar Catalunya i Espanya", tal com expliquen els autors en el llibre.
