Emocions a flor de pell

El Kursaal té un aforament de 803 localitats. I el dissabte passat, no en va quedar ni una sense ocupar. Tenint en compte que el leitmotiv teatral del dia era Cap butaca buida, el teatre manresà, a banda de penjar el cartell de localitats exhaurides, va poder mostrar la seva satisfacció amb el repte assolit. En el conjunt teatral de Catalunya, es van vendre 55.583 entrades, batent un rècord mundial d’espectadors en sales de teatre en un sol dia. 145 equipaments es van afegir a la iniciativa amb 176 obres programades i 60.457 tiquets a la venda.

A Manresa, va ser una vetllada ben especial i escollida.

Austràlia, escrita i dirigida per Israel Solà, mostra la dimensió que acaba adquirint un viatge inesperat, el singular esdevenir de la situació quan tot semblava disposat amb fermesa i convicció. No hi havia imprevistos. Tot calculat, tot havia d’anar bé.

L’Elena (Ester Cort) és fotògrafa i la petita de tres germanes. La gran és la Mercè (Meritxell Huertas) i la Laia la mitjana (Carme Poll). La Laia va marxar de viatge motxiller ja fa anys i es va establir a Austràlia amb el seu marit (Brian Lehane).

Ha decidit que vol tenir fills però no pot. Demana a l’Elena que sigui la donant d’òvuls per afinitat genètica i, sense dubtar-ho ni un moment, la petita de les noies accepta. El procés d’hormonació i extracció dels òvuls es farà a Austràlia, fet pel qual tres germanes es reuniran al país per viure juntes el procés i fer una mica de turisme.

I tot allò establert, programat i preparat, s’esfondra com un castell de cartes, amb una certa mirada sobre el fet present i com pot perfilar-se en un futur. Aquell dibuix tan clar es comença a difuminar, i apareixen dubtes, preguntes i reflexions pel que les tres germanes emprenen un viatge sobre allò que són i el que, potser, podrien ser.

El viatge de les tres germanes acaba essent una reflexió personal i íntima que, quan es fa veu compartida, esclata escandalosament en un aïrat enfrontament entre elles, quan més necessària és la seva proximitat i unió. En massa moments evidencien les silenciades desavinences entre elles, amagades però mai enfrontades. Cadascuna ha escollit el seu camí, la seva vida, però que no sigui del grat d’alguna de les altres no el fa invàlid o objectiu de judici. Potser esperen de nou el no conegut (i tampoc esperat) consol, no judici quan menys es necessita.

El desenvolupament narratiu d’Austràlia és interessant i precís, cada escena és un dia de la particular aventura de les tres germanes, una instantània disparada per l’Elena, una memòria convertida en història. I cada una de les fotografies acaba confluint en una única història, la d’elles, la de buidar el pap i dir tot allò que no s’ha dit i no és per fer mal, és perquè totes vegin les cartes de les altres. Austràlia és el moment del revelatge de fotografies de la Mercè, la Laia i l’Elena

Austràlia no és un al·legat ni un posicionament sobre el tema inicial (i iniciàtic) que es planteja al principi, la donació d’òvuls, sinó que, a partir d’aquí, les protagonistes mostren i exposen les seves situacions i relacions que les porten a aquest punt, de nou començar, que és Austràlia.

Hi ha una especialitat escènica atraient entre les tres germanes i les tres intèrprets ho manifesten amb uns molt bons treballs. Queda latent i evident l’antagonisme entre la Laia i l’Elena malgrat que hauria d’evidenciar, pel que li ha demanat la Laia, que haurien de ser les que més unides estan. Però res d’això, l’autèntic artífex de les germanes és la Mercè, la gran, interpretada per una sempre esplèndida Meritxell Huertas. Possiblement, no ho ha tingut fàcil però ha tirat endavant, ha lluitat i el pragmatisme ha acabat essent la seva arma. Però sense mostrar-se màrtir, resignada, si som al ball, es ballarà. D’aquells personatges que frapen a l’espectador sense un plantejament precís o definit. Mecanismes d’identificació.

Els aplaudiments es van allargar durant una bona estona en finalitzar la funció que les intèrprets, agraïdes i emocionades, mostraven als seus rostres.