A la taula del Bernat

Al llarg de la campanya de les eleccions al País Basc, un dels comentaris que més van repetir els mitjans catalans és allò que els bascos i les basques ja no s’obsessionen amb la independència perquè, de facto, són gairebé un Estat.

Doncs mira, no. Si en aquesta campanya electoral s’ha parlat poc d’abandonar el Regne és, sobretot, perquè després d’intentar-ho a les males (mig segle de lluita armada) i a les bones (el pla Ibarretxe) el sobiranisme basc ha acabat constatant que, ara per ara, l’estat espanyol segueix tancat a admetre la possibilitat de modificar quelcom tant profà, i per tant discutible i mutable, com la jurisdicció territorial. A ulls de la política basca, l’experiència catalana dels darrers anys no han fet sinó confirmar que, en aquests moments, el camí pacífic i democràtic a la independència està barrat, tant per la intransigència espanyola com per un cert consens de l’anomenada comunitat internacional gens favorable a hissar noves banderes a la seu de Nacions Unides. La conjuntura i la correlació de forces canviarà, segur, però ara per ara, malauradament, són aquestes i els partits bascos es concentren en el mentrestant.

Dit això, és evident que un sistema de finançament de les administracions públiques molt menys lesiu que el nostre té conseqüències tangibles i molt positives pel conjunt de la població. Si a això hi sumes un nivell competencial alt (impostos a part, semblant al català) i una societat amb un grau molt elevat d’afirmació nacional quotidiana, no és estrany que, al País Basc, la sensació de singularitat sigui molt potent.

Però d’això a ser un país normal, és a dir un Estat en un món d’Estats, hi va un bon tros. No només a nivell simbòlic i de reconeixement explícit (passaports, seleccions esportives, l’emoticona de la bandereta...) sinó també, i aquí volia anar a parar, pel que fa a la capacitat d’intervenir al món. Un Estat no és només una entitat que administra un determinat territori i la gent que hi viu, és també un subjecte polític internacional, algú que es relaciona amb els altres estats per pactar, influir, decidir. Les regions, i Euskadi i Catalunya jurídicament són només regions, són personatges secundaris que, si ho fan molt bé i tenen sort, seran escoltats una mica, però que mai s’asseuran a la taula dels grans, a la d’en Bernat on qui no hi és no hi és comptat. Les regions no hi són allà on es decideix el present i el futur del planeta i la humanitat: Les grans mesures per fer front a l’emergència climàtica, les regles del comerç internacional, la regulació de la IA, el foment o prevenció de les guerres... Decisions macro que tenen, no ho dubteu, conseqüències transcendentals en les nostres vides.

Algú dirà que això és el passat. Que els estats nació són cada vegada més anacrònics i irrellevants i que és la Unió Europea, en el nostre cas, qui té capacitat per influir a nivell global. No puc estar-hi més d’acord. Però és que són precisament els estats qui s’asseuen al Consell de la UE per construir (o destruir) l’Europa i el món del futur.