«Era de vacances, em van dir d’anar a Ucraïna, i l’endemà ja hi era»

La conversa preparatòria d’aquest retrat es podria haver fet a Iakutsk (Rússia), però hi fa molt fred (-50º) i, desenganyem-nos, el Diari d’Igualada no té pressupost, així que ho fem a Igualada (17º), que és on va néixer la Carla Verdés Enrich. A col·lació, al Twitter diu que vol anar a Iakutsk, «fa temps que ho tinc escrit»; amb la guerra d’Ucraïna ho modifica: «Ja no vull anar a Iakutsk», però de nou torna a l’original. «Soc molt fredolica», confessa, això no obstant, li crida l’atenció que més de 200.000 persones puguin viure a la ciutat més freda del món; ha mirat bitllets, el viatge no baixa de 2.000 euros. «Tinc Iakutsk a les temperatures del mòbil, amb Igualada, Barcelona, Nova York... Quan tinc fred, m’ho miro i penso, aquests estan pitjor...»

La Carla guarda una semblança equilibrada entre la Maria, la seva mare, i el Lluís, el pare, dos referents a Igualada. És periodista i com també anuncia a Twitter: «Faig coses a @maticatradio». Quines? «Faig producció al Matí de Catalunya Ràdio, on intento fer una mica de tot, anar més enllà de trucar el convidat, i em deixen». Tot i que al principi no ho tenia gens clar, ara és feliç fent el que fa i l’apassiona la ràdio. La seva relació amb el periodisme no és vocacional, s’hi va acabar trobant; alguna cosa havia d’estudiar... haurien pogut ser idiomes, que li agraden, però va ser periodisme. Va acabar la carrera sense tenir massa clar el pas següent, i quasi tira cap a un altre cantó. Va fer les pràctiques a Catalunya Ràdio, i allà va començar tot. Però, abans havia de complir un somni: «Marxar a l’estranger a viure un any»; anhelava Nova York, però per raons de visat tria Dublín. Defineix l’experiència com «la de la meva vida». Allà no va fer de periodista: primer va estar en un Fish and chips i després d’administrativa a Pfizer. Al tornar encara triga a decantar-se pel periodisme, de fet, va ser «gràcies» que l’acomiadessin de l’empresa Henkel que va tornar a Catalunya Ràdio. «El dia que em van fer fora havia quedat amb un amic de l’emissora, dinàvem un cop cada mig any, faltava poc per les vacances d’estiu, i em va demanar el currículum», i la van agafar per tres setmanes que van acabar sent sis anys, de moment, «i feliç».

La Carla no ha estat mai a Iakutsk, però sí a Ucraïna. La seva trajectòria professional va fer un gir inesperat amb la guerra d’Ucraïna. Va agafar vacances una setmana després que esclatés el conflicte, i va marxar a la Palma (illa de l’arxipèlag de les Canàries) a descansar. Quan faltava poc per acabar l’estiueig, el seu cap li va escriure: «Estem mirant d’anar a fer el programa dilluns que ve a la frontera d’Ucraïna (Polònia), tu vendries?». Resposta: «Evidentment que sí», però, recordem-ho, era a la Palma. Com que tenia bitllet de tornada per dissabte i l’equip volia sortir el mateix dia, les agendes encaixaven; això no obstant, després es va decidir precipitar el viatge per l’endemà divendres, així, la cosa es complicava. «Vaig buscar vols a Barcelona, però fins dissabte no en sortia cap»; total, de la Palma va agafar un vol cap a Madrid, on va fer nit, i la matinada de divendres va agafar un avió a Barcelona, un cop allà, va passar per casa a recollir roba d’abrigar, i al migdia volava en direcció a la frontera d’Ucraïna. Matís important, va agafar el passaport per «si de cas», el seu company de viatge, l’Albert, la va posar sobre avís: «Si podem, entrarem a Ucraïna», i van poder. Dilluns, després de fer el programa, ella, l’Albert i un tècnic agafaven un tren que els portava a Ucraïna, «portava una motxilla per passar tres dies, que van acabar sent quatre setmanes».

«Vaig passar por, sí», reconeix, «especialment la primera vegada». Al cap de quatre setmanes van tornar, van descansar, i hi van tornar, i ara al febrer, amb motiu del primer aniversari de l’inici de la guerra, un tercer cop. No preveu, d’entrada, repetir. «De fet, ja hem quedat amb l’Albert que hi tornarem de vacances, quan s’acabi la guerra», i ho recomana: «És un país molt maco, amb molt bona gent». A la redacció de Catalunya Ràdio hi té una bandera ucraïnesa... Reprenem: «Just abans d’entrar i també els primers dies vam passar por, després vas perdent-la, però mai el respecte». De fet, confessa, «cal tenir por, si no estàs mort».

Recorda i assumeix una reflexió de Manel Elias (TV3), que resumeix bé la feina d’un periodista en zona de conflicte: «No és gens complicada perquè a qualsevol cantonada tens una història». Reconeix que, tot i que tot han estat facilitats per part de la gent del país, moltes vegades li ha costat «posar el micròfon». «Et parlen dels familiars morts, de les cases destruïdes, ploren, i tu amb el micròfon...» . Recorda el moment més difícil, quan va haver de «posar el micròfon» als supervivents de la planta nuclear de Zaporizhia, «va ser el dia més dur».

Tampoc va ser fàcil tranquil·litzar als seus, els que es quedaven aquí. «Els enviava fotos del que menjava, de quan sortia a córrer, o de la platja d’Odessa, per tranquil·litzar-los», i ni així. Al principi treballaven 24 hores al dia, però aviat es van adonar que havien de descansar; sortir a córrer mitja horeta al dia els anava bé, o fer una canyeta, o mirar el partit del Barça.

La Carla ho explica tot sense donar-li massa importància, com si passés per allà, sense mèrits, li ve de família, però amaga una periodista de raça.

Subscriu-te per seguir llegint