«Ens cal més consciència nacional i poder votar partits sobiranistes de tot l’espectre»

El bagenc David Bonvehí i Torras (Camps, Fonollosa, 1979) ha estat president del Partit Demòcrata Europeu Català, PDeCat, des de l’any 2018 fins el passat mes d’octubre, quan la formació va decidir abaixar la persiana. Abans va ser coordinador d’organització quan el partit es va crear el 2016 com a «refundació» de Convergència Democràtica de Catalunya, CDC. Recentment s’ha emès una resolució judicial que tanca la liquidació del PDeCat «sense obligacions econòmiques per satisfer, tot i haver assumit moltes obligacions econòmiques de CDC», afirma el ja expresident.

Continua en política?

He tancat l’etapa, que ha durat vint anys des que em vaig presentar a les municipals de Fonollosa el 2003. El país és capaç de generar nova gent, i és bo que els que hi hem estat prenguem distància per analitzar tot el que ha passat.

Cap militància?

No em sento interpel·lat per cap projecte polític. Com diu el president Mas, el Procés com el vam conèixer s’ha acabat, Catalunya està en una altra etapa i demana altres projectes i lideratges.

Somriures i llàgrimes

D’aquests vint anys n’ha tret més somriures o més llàgrimes?

De la política de base, la municipal, més somriures. Del Parlament, una experiència vital i un orgull únics. La política de partit és la que ha provocat més llàgrimes i decepcions personals.

Va ser una bona idea refundar CDC com a PDeCat sense un pacte previ de la cúpula?

No ho vam fer bé. Alguns van intentar fer veure que es canviaven moltes coses per canviar-ne molt poques, és la meva gran decepció.

Qui?

Hi ha molta gent professional de la política a la que li costen els canvis.

Un partit amb una presidència bicèfala i una direcció executiva també bicèfala portava a preguntar-se: Qui mana?

Semblava raonable en aquells moments, però a Catalunya estem acostumats als partits amb un sol lideratge. Les bicefàlies són difícils.

Després de la crisi de relacions, vostès es van quedar amb els deutes de CDC i Carles Puigdemont amb la gent?

Ens vam quedar els deutes, les responsabilitats, els compromisos, els mals entesos, el concepte antic de partit, l’estructura, la màquina... totes aquestes paraules que no fan tant de goig com la il·lusió, el mandat de l’1 d’Octubre, la independència, apartar els partits amb un moviment transversal, la crida nacional, la implantació de la república... I els que deien això ara són un partit normal que volen fer el mateix que feia el PDeCat: negociant amb tots els partits de l’Estat, fent els acord municipals que calgui, no sent un moviment transversal sinó un projecte polític amb idees pròpies.

Un partit nacionalista amb ideologia liberal i d’ampli espectre.

Si són això ja els hi dono el nom del PDeCat! Però en l’actuació diària encara fan coses que no m’ajuden a veure cap a on van.

Hi va haver grinyols quan van donar suport a la moció de censura a Pedro Sánchez, el 2018.

Aquest altre món no ho veia tan clar, li semblava que amb el PP es vivia millor i la confrontació era més fàcil. Nosaltres va fer una aposta estratègica i el temps ha demostrat que era la raonable.

Aposta amb conseqüències

Vostè va jugar-hi fort.

La Marta Pascal i jo vam jugar molt fort allà i també en el pacte de la Diputació de Barcelona del 2019, que era una demanda dels alcaldes. El vaig lligar amb Salvador Illa en contra de molta gent del meu partit. Aquells dos fets han tingut conseqüències, han marcat el que ha passat després.

Per què no es van entendre amb Junts?

Jo proposava una coalició de les dues ànimes que acabaria confluint, però Junts pensava que la coalició perpetuava la diferència. La gent hagués votat aquesta coalició.

Quan va veure que pintava malament?

Quan van al notari a la meva esquena i ens prenen el registre de Junts per Catalunya. Era un projecte de la Crida i el PDeCat amb el compromís que només s’utilitzaria de comú acord. Però van convèncer les persones que en tenien la titularitat legal. Van jugar molt fort.

El PDeCat hauria d’haver tancat abans?

M’ho he preguntat. Però els diputats al Congrés han fet molt bona feina aquests quatre anys i una manera de respectar-la era presentar-se a les eleccions. També hi havia molts sectors que ens animaven i elogiaven.

La història és plena d’entorns que donen molts ànims i després voten a un altre.

I gent del mateix partit que canviaven d’idea quan ja havíem fet passos definitius. De tot se n’extreu un aprenentatge.

El Procés va ser un error?

No, al contrari. Però a partir del 2015 es van presentar les coses d’una manera que semblaven senzilles i no vam saber interpretar els resultats de les eleccions, que sent plebiscitàries ens van donar un 39% de vots. L’eufòria va portar a un discurs triomfalista que no era prou sòlid. A partir d’allà tot s’embolica. Es pacta amb la CUP, i aquesta fa aprovar unes resolucions que jo no compartia perquè trencaven amb la legalitat sense teninr-ne una de pròpia i sacrificava els lideratges del nostre espai. En aquell moment el Procés passa de caminar per terrenys coneguts a un escenari fora de la realitat.

El que va seguir va ser una llarga fugida endavant?

Sí, tot i que hi ha moments en que el president Puigdemont llegeix bé la situació, com quan planteja un nou referèndum, amb noves lleis de desconnexió.

No s’estava prescindint del que podien fer els altres? Quan jugo sol a escacs guanyo sempre.

Al menys era jugar una partida quan no se’n jugava cap. Però és cert que no té en compte el 50% de Catalunya que no hi està d’acord.

Ni la força de l’Estat.

Ni la força de l’Estat. En les reunions de l’Estat Major del Procés havia manifestat els meus dubtes sobre la viabilitat del camí amb el que estàvem engrescant la gent. Però també tenia un deure de lleialtat cap al que es decidia. La famosa conversa del restaurant Vermell anava d’això, d’aquestes incerteses, i la reacció a la filtració va demostrar com n’era de difícil expressar cap discrepància.

Està d’acord amb Artur Mas en què la independència va per llarg?

Estic d’acord que la independència com s’explicava el 2017 no és per ara, i que s’ha de fer una política diferent.

De totes les decisions que ha pres aquests anys, triïn una que canviaria.

L’any 2016, quan es fa fundar el PDeCat i vaig acceptar assumir la secretaria d’organització, potser reclamaria que abans definíssim més clarament cap a on volíem anar i amb quina estratègia, per tenir més clar que anava acompanyat, en tots els sentits.

El pes del cas Pujol

Si el 2014 Jordi Pujol no explica allò de la deixa sinó que nega totes les informacions, hauria estat tot diferent? Encara existiria CDC?

Diferent, segur, però en la viabilitat de CDC hi pesaven altres factors i responsabilitats. Jo vaig defensar el president Pujol al Parlament quan li volien retirar els honors. Li tenia un punt d’estimació, admiració i consciència per tot el que havia fet pel país, i no vaig compartir mai el linxament que va patir, en el que molta gent del partit va col·laborar.

A Pujol se l’ha de rehabilitar mentre sigui viu?

S’està fent, de mica en mica. Seria bo per al país.

Des de fora del dia a dia polític: què cal per a la independència?

Molta pressió i estratègia internacional, per influir en totes les institucions, partits i think tanks, ja que només s’arriba a una part. No crec que desestabilitzar Espanya perquè vagi pitjor afavoreixi l’independentisme. A Catalunya cal més consciència nacional i que es puguin votar partits sobiranistes de tot l’espectre. En el vessant institucional, tenir clar que avui la sobirania no és única i un procés d’independència no es pot fer només des del Parlament de Catalunya, sinó que cal jugar també en d’altres cambres.

Subscriu-te per seguir llegint