L’alcaldessa de Ripoll restringeix l’empadronament als migrants

La tos dels nens, amb molta mucositat, trenca el silenci que regna al pis de Brahim Bounash i Fatima Bouyzgarne. Fa un mes que els seus tres fills no trepitgen l’escola i els metges han estat a punt de cobrar-los les visites a l’ambulatori per no tenir targeta sanitària. La mare i els tres nens van arribar a Ripoll a finals del novembre passat, i malgrat haver sol·licitat l’empadronament, encara no l’han aconseguit. "Així no es pot viure", lamenta el pare. Aquesta família és una de les que pateix la nova manera de gestionar l’empadronament que ha implantat l’alcaldessa Sílvia Orriols, del partit ultra independentista Aliança Catalana, que governa l’Ajuntament de Ripoll des de les passades eleccions municipals.

Almenys una desena de migrants nouvinguts en els últims mesos a la capital del Ripollès es troben en aquestes circumstàncies. D’altres ni tan sols han pogut iniciar el tràmit i viuen sense els drets més bàsics o directament han marxat a altres municipis més amables. La Generalitat anima els afectats que ho denunciïn per poder prendre mesures legals per discriminació. L’Ajuntament de Ripoll va declinar fer declaracions a aquest diari sobre l’assumpte.

Mohamed Bounash té 13 anys i els seus germans, els bessons Adam i Mayasse, en tenen 7. Haurien de ser a l’escola, aprenent entre altres coses català i castellà, i jugant i convivint amb nens de la seva edat. Però des que van arribar de Marràqueix al novembre es passen els dies asseguts al sofà mirant la tele. I ho fan sense volum, perquè no entenen res del que diuen els dibuixos animats. De vegades, els seus pares els porten a passejar perquè juguin i es distreguin. Tant els menors com la seva mare han vingut a Ripoll de forma legal. El pare va arribar a Ripoll fa més de 16 anys i treballa en una empresa de neteja. Després d’anys de tràmits burocràtics, aquest marroquí va aconseguir reagrupar els seus tres fills i la seva dona.

Sense escola ni pediatre

Quan van aterrar a Catalunya, el pare va anar a empadronar els tres nens. A principis de desembre el Brahim es va personar a l’ajuntament amb la còpia del contracte del seu pis, el llibre de família i tota la documentació. "Em van dir que al cap de tres mesos em respondrien si m’accepten el padró, i encara continuo esperant. Fa anys, quan ho vaig haver de fer jo, te’l donaven al moment", explica el pare desesperat. Sense aquesta resolució favorable, ni els nens ni la mare poden iniciar tràmits bàsics com són la targeta sanitària o l’escolarització dels menors. Són ciutadans fantasma al municipi: hi viuen però no consten en cap registre ni tampoc tenen drets com a ciutadans.

Durant aquest temps, els nens i la mare s’han posat malalts. El fred de la zona i la falta de calefacció els han passat factura. I no tenir targeta sanitària els causa problemes. "Quan vam anar al metge, ens van dir que havíem de pagar la visita... Jo els vaig respondre que no tenia diners i al final ho van deixar passar, però em va tocar pagar els medicaments a la farmàcia. ¡Necessitem targeta sanitària!", implora el pare. Sense targeta sanitària, els nens tampoc tenen pediatre assignat ni un seguiment vacunal.

Els petits tampoc estan escolaritzats. Malgrat no tenir els nens empadronats, la setmana passada Bounash va entregar tots els papers per escolaritzar els menors. Està pendent de resposta. Els serveis socials li han facilitat un document perquè, almenys, pugui iniciar el tràmit per sol·licitar el document d’identitat. "Què més cal fer? ¿És que aquesta alcaldessa no ens vol aquí? No hem fet res dolent", lamenta l’home.

El seu cas no és l’únic. A Ripoll hi ha almenys una desena de famílies migrants en situació de vulnerabilitat, amb menors al seu càrrec, que es troben en les mateixes circumstàncies. "És una cosa nova per a nosaltres. Abans les persones s’empadronaven al moment si tota la documentació era correcta. Però l’alcaldessa va voler canviar els protocols i des del setembre no s’empadrona ningú fins a passats tres mesos, que és el termini màxim que marca la llei", expliquen a aquest diari fonts coneixedores del procediment.

En campanya electoral, Aliança Catalana va prometre que no empadronaria els migrants sense papers. "L’alcaldessa ha vist que això no ho pot fer, però sí que hi pot posar traves. S’espera tres mesos i supervisa cada expedient. Algunes vegades li hem hagut d’insistir perquè no s’esgotessin els terminis", relaten treballadors municipals de forma anònima a aquest diari. "Fem el que podem. Amb els menors els responsables d’Educació fan els ulls grossos i malgrat no tenir padró els inscriuen igualment", expliquen professionals que estan en contacte amb els nouvinguts.

El nou procediment, imposat per Orriols, arriba a extrems surrealistes. És el cas de Steve Cedar, britànic afincat a Catalunya des de fa més de 30 anys que fa dos mesos es va comprar un pis a Ripoll. "Vaig anar a empadronar-me amb les escriptures i tot... i res, em van dir que fins que no passin tres mesos no sabré si m’han admès. Encara continuo esperant", lamenta Cedar. El seu metge de capçalera segueix a Osona, comarca on està empadronat fins que l’Ajuntament de Ripoll l’accepti.

"Això ho fa perquè no vinguem a Ripoll. És la nostra Joana d’Arc particular que no vol ni un estranger al seu poble", opina Cedar. "Això de Ripoll no té nom, a nosaltres ens consta que fins i tot hi ha persones que viuen en pisos d’entitats socials que encara no s’han pogut inscriure al padró", explica Núria Paloma, membre de la plataforma Girona Acull.

Desistir i marxar

Són molts els que han marxat de Ripoll després de topar amb aquestes traves. És el cas del nebot de Lacen Doiho, Youssef Doiho. "El meu nebot va venir a l’agost des del Marroc per estudiar i treballar a Espanya i el vaig acollir a casa meva", explica l’oncle, pare de família i treballador al Ripollès. Van mirar d’empadronar el noi, amb passaport marroquí, en diverses ocasions. "Però no ens van deixar ni presentar la sol·licitud perquè van dir que a casa nostra no hi havia prou metres quadrats", explica l’home. Al cap de quatre mesos, el noi se’n va anar a Bilbao. "Esperem que allà tingui més sort. Sense padró no pot viure aquí", lamenta Doiho.

No és l’únic que ha marxat. A la comunitat marroquina de Ripoll tots coneixen algun cas. "Hi ha un noi de 24 anys que va venir en pastera aquest estiu i va aconseguir una feina sense contracte en una cuina de la Vall de Núria. Vivia a casa del seu cosí però va acabar marxant a la Selva perquè a Ripoll no el van deixar empadronar-se", explica el Moussa, un jove del poble.

Aziz Oabou viu amb la mateixa problemàtica. Acaba d’arribar a Ripoll des de França. No té permís de residència a Espanya i no aconsegueix iniciar el tràmit del padró. "Què he de fer?", es pregunta aquest home de 33 anys.

Tampoc s’ha atrevit a fer el pas Nouman Ahmed, un pakistanès d’uns trenta anys que fa quatre mesos que és a Ripoll. Ell sí que té papers, treballa a la fàbrica de galetes Birba de Camprodon, però continua empadronat en un municipi de l’àrea de Barcelona. "És que si no tens contracte de lloguer no et deixen ni començar el tràmit, i jo aquí estic vivint en una habitació... és impossible", explica el noi.

L’Abbas, el seu company de pis, sí que consta en el registre oficial com a ciutadà de Ripoll perquè es va empadronar abans de l’arribada d’Orriols al consistori. "Per què ho han canviat? ¿Per què jo ho puc fer tot aquí i ell no?", es pregunta el noi.

La llei dicta que és obligació dels municipis empadronar tots els habitants d’una localitat, visquin on visquin. I això inclou barraques o el carrer. "Un ajuntament no pot impedir una sol·licitud d’empadronament. Això és un incompliment flagrant de la llei: si els ciutadans no poden aportar un contracte de lloguer ni escriptures existeix l’empadronament social, el padró sense domicili fix", deixa clar el director general de Drets Humans de la Conselleria d’Igualtat de la Generalitat, Adam Majó.

"El que està passant a Ripoll, la voluntat expressa de dificultar aquest tràmit legal, és denunciable. Però necessitem poder demostrar aquesta voluntat discriminatòria", explica Majó. Demana que els afectats denunciïn els fets a la Generalitat o a entitats socials que ho puguin portar als jutjats. Sobre això, advocats i oenagés creuen que hauria de ser el Govern qui s’acostés a aquestes persones atesa la seva vulnerabilitat, els seus temors i la dificultat burocràtica dels tràmits.

Subscriu-te per seguir llegint