Frederic X: Monarca i home granota

Des d’ahir regna a Dinamarca Frederic X. Una cerimònia breu, sòbria i gairebé burocràtica el va portar al tron que va abdicar inesperadament la reina Margarida, de 83 anys. A més de cap de l’Estat, Frederic és ara el cap de l’Església Evangèlica Luterana de Dinamarca, organització eclesiàstica vella, grisa i avorrida que només s’ha distingit per intentar destruir l’únic gran filòsof que ha tingut el país, el bo de Kierkegaard, tan perillós com un colibrí moll. Res de kierkegaardià pot detectar-se en la figura de Frederic, simpàtic i informal en el tracte, encantat d’haver-se conegut, aficionat als cotxes cars, a l’esport, a les festes i, segons uns, a l’amor i, segons d’altres, a ajeure’s amb el que se li posi a l’abast, malgrat tenir esposa (l’ara reina consort Maria) i quatre fills. Aquesta fama de lligon enredaire però discret és lleugerament inversemblant: parla massa i amb certa malaptesa, és més aviat baixet i el seu amor a l’esport no ha esculpit un físic impressionant. I, tot i això, fa poc una revista del cor el va agafar a Madrid amb una senyora bonica i discreta de l’aristocràcia espanyola. Frederic és una mica més que un informal i una mica menys que un pocavergonya.

Segons les enquestes, la immensa majoria dels danesos l’aprecien i alguns l’elogien fins i tot. Òbviament, no és tan popular com la seva mare, però Frederic és molt representatiu d’una dinastia que ha sabut guanyar-se la representativitat simbòlica del país. Una dinastia de color marengo i mantegosa que fuig de la pompa i la brillantor. Una monarquia burgesa i apartada. El flamant rei es va llicenciar en una universitat danesa, va superar un màster i després els seus pares li van pagar una estada a Harvard per lluir un títol de Harvard. A partir de llavors, ha esperat còmodament l’abdicació de la seva mare sense els patiments i anhels de Carles III d’Anglaterra, per exemple.

I és que cal comprendre els danesos en general i la seva monarquia en particular. L’actual dinastia ha disfrutat d’una llarga llista de monarques ni intel·ligents ni tontos, ni forts ni febles, ni atrevits ni babaus, que han complert meritòriament les seves funcions. I aquesta daurada mediocritat va tenir la seva cimera en la reina Margarida, que ha sabut humanitzar-se prou sense perdre l’aura estilosa d’una monarca que seria una plàcida actriu secundària a qualsevol pel·lícula de Walt Disney.

La ja exreina Margarida va néixer pocs dies abans de la invasió de Dinamarca per part dels nazis, el 1940. Va ser l’ocupació alemanya més benigna de tot el continent, especialment durant els dos primers anys. No es van tocar les institucions daneses: el rei va seguir al tron, es va mantenir l’administració pública i els jutges, i ni tan sols les SS van ficar-hi els nassos. Fins i tot van continuar celebrant-se eleccions democràtiques, que el 1942 van guanyar els socialdemòcrates. Després la cosa va canviar, però els danesos no ho van fer. Van suportar els nazis ja instal·lats al país i –en silenci– van ajudar tan eficaçment a salvar els jueus que només un centenar i mig d’aquests no es van poder escapar de les urpes de la Gestapo. El país mai va ser bombardejat. D’aquesta manera, el total de baixes daneses a la II Guerra Mundial –afusellats o assassinats dins o fora del país– es va limitar a uns quants centenars de persones. És un reflex del comportament de la societat danesa tradicional: certa impavidesa, un caràcter pràctic i adaptatiu, un saber beneficiar-se de les circumstàncies sense incórrer mai en la grolleria ni en l’abús.

Posar seny

Aquestes són les arrels de l’estima cap al nou sobirà. Certament, el jove Frederic es va portar durant la seva joventut com un aviciat os de peluix. En particular el seu gust per conduir a tota velocitat, la seva participació en caceres i festes a la Gran Bretanya, Austràlia o diversos països de Centreeuropa, els seus embolics i les seves nòvies. Tot va començar a canviar quan es va aficionar a participar en maratons i va ingressar a les Forces Armades. Fins i tot va fer pràctiques al Cos d’Homes Granota, unitat d’elit de la Marina.

L’home granota finalment es va casar amb una bona noia, aficionada, com ha de ser, a les causes socials: l’apoteosi d’una normalitat benpensant que van aplaudir els danesos. El príncep havia posat seny i era, definitivament, un dels seus. La monarquia té bona salut. Potser perquè pensen que sense el toc d’elegància secular que representa, el país seria encara més petit i anodí. Dinamarca és com el balcó des del qual va saludar ahir el monarca uniformat. Modest i fosc. Imaginin-s’ho sense rei.

Subscriu-te per seguir llegint