Jordi Pujol parla d'esperança de la fe i en el país en un acte de record de Ballarín a Berga

Els anys i la malaltia han deixat empremta en el President Jordi Pujol, però, coneixedor ell mateix de les seves limitacions, manté l'humor i la ironia. Pujol, passada la norantena i afectat per un ictus del que se n'ha recuperat en bona part, manté el discurs viu, amb pinzellades i tocs d'humor, per transcendent que sigui allò que tracta. Aquest dijous, el van poder escoltar els veïns de Berga, a la llibreria Sense Paraules, participant en un dels actes que s'han organitzat a la capital berguedana per recordar un bon amic de Pujol, mossèn Josep Maria Ballarín (1920-2016). I la figura de Pujol, malgrat els anys i el temps que fa que va deixar de ser el màxim càrrec de la Generalitat, continua atraient persones que han estat coetanis i que l'han vist com a polític. La sala va quedar plena, sense cadires lliures.

El grup que commemora el centenari del naixement de mossèn Ballarín (dos anys tard, per culpa de la pandèmia) va organitzar un acte en el que intervenien el sociòleg, periodista i escriptor Salvador Cardús i l'exalcalde de Berga i advocat, Jaume Farguell, en el que es parlava fonamentalment de la relació de Ballarín amb el periodisme, amb els articles a l'Avui, que va començar a publicar en el moment en què la publicació -el primer en llengua catalana després de a dictadura- va veure la llum, el 1976. Cardús, de fet, va ser qui va analitzar el pensament de Ballarín a través d'aquests articles. Farguell va recordar com Pujol va saber evitar el xoc per poder tenir una candidatura més unitària a Berga en les primeres eleccions que va guanyar. El mateix Farguell va recordar que després ell es va integrar-se a Convergència (un retorn a la confiança de Pujol) i va repassar les vegades que el president va ser a la capital berguedana exercint com a tal.

I després va arribar el torn de Pujol. Imprevist torn, perquè inicialment només havia de fer acte de presència i no parlar. Però li van apropar un micròfon i el discurs li surt sense preparatius. Després d'agrair les paraules i la intervenció de Cardús va intervenir durant uns 20 minuts, amb un relat sobre l'esperança. Va explicar que ell en aquests moments sent el dolor de "les coses que em van passant", sobretot en el tema personal i familiar, per problemes judicials i malalties. I des d'aquesta perspectiva i inspirat en la fe cristiana va articular el seu discurs.

"Una de les conclusions que hem de treure després del discurs de Salvador Cardús és que nosaltres com a cristians, i diria que com a catalans, també tenim problemes difícils. I haurem de veure com ens en sortim. I no serà fàcil", indicava Pujol per obrir el discurs. Va parlar de la "situació molt crítica" del fet religiós per la caiguda en les darreres dècades de la fe. I va enllaçar la seva intervenció amb el record, amb la Catalunya i la religió de fa 60 anys, quan ell mateix entrava en l'escena política del país.

De fet, el cartell que convidava a la xerrada, relacionava la presència de Pujol amb el llibre que va escriure el 1962 des de la presó, "Des dels turons a l'altra banda del riu". I Pujol s'hi va referir, però sobretot per destacar-ne el subtítol: "entre l'acció i l'esperança". La primera part de la frase, per raons òbvies, la va deixar de banda, però l'esperança..., l'esperança és el seu motor per anar superant el dia a dia, per dur que sigui, i considera que també pot ser una solució per als problemes dels cristians i del país.

Qui va ser president va defensar aquella actitud dels inicis de la seva militància en el catalanisme en el que fe i senyera anaven de la mà. Bo i admetent que "aleshores al país hi havia la impressió que el fet cristià i religiós es podia defensar i que ara és més difícil", va afirmar que "tanmateix ho necessitem".

Pujol va dir que aquell Ballarín, personatge "una mica iconoclasta", tenia "esperança" en el futur del país. I recordant-lo, tot i que veu molt difícil tant la religió com la política al país, va recomanar dosis d'esperança.