El protagonista de la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil de Manresa té 86 anys i és un escriptor de renom. A Josep Vallverdú (Lleida, 1923) l’han llegit moltes generacions de catalans, però no oficia de un rostre mediàtic. Ni falta que li fa. Avui la ciutat l’homenatja per la seva extensa i rica trajectòria i pels quaranta anys de vida d’un clàssic del gènere juvenil, Rovelló.

No serà el primer ni el segon cop que visita Manresa. Què creu que ha motivat els responsables de la setmana a dedicar-li aquest homenatge?

Manresa m’acompanya, com a nom, des que era petit. El meu pare havia treballat de dependent als magatzems Jorba, i en sentia a parlar a casa. El 1945 hi vaig fer una breu estada de servei militar. Des del 1979 m’hi sento més proper arran de la meva visita a l’escola Badia Solé, i el contacte amb Josep Maria Aloy. A ell és degut tot l’amable enrenou d’aquests dies.

Quins records té de Manresa?

A banda de les visites esporàdiques, entre les quals els contactes amb els caputxins i les trobades, escasses, amb Josep Maria a casa seva, la visita a la Badia Solé fou un dels meus primers banys de multitud amb canalla. Precisament perquè m’hi havia convidat un desconegut Josep Maria Aloy, que havia d’esdevenir una peça determinant en la meva consolidació, me la fa recordar amb molt de goig. Quant a les visites que feien estudiants manresans a casa nostra, a Puiggròs, a tocar de les Borges Blanques, foren diverses, i intenses a vegades.

Li agraden els homenatges? M’agraden les crítiques a les meves obres, siguin favorables o desfavorables, que quedi escrit. Els homenatges t’obliguen a una determinada gimnàstica fora del tragí diari; hom els agraeix, naturalment. Potser en podria passar, dels homenatges.

Sempre ha renegat de l’etiqueta d’escriptor de novel·les juvenils, tot i la popularitat que el gènere li ha proporcionat. Per què?

No pot dir-se que he renegat de l’etiqueta d’escriptor de relats juvenils. M’interessa ésser considerat un autor de moltes facetes, entre les quals -i, si voleu, amb la sort d’haver encertat alguns títols- la de narrador per a gent jove.

Se li ha girat feina amb la celebració dels 40 anys de Rovelló?

Gens de feina. Assisteixo a les celebracions sobre una catifa voladora i encoixinada. M’ho donen tot pastat i fet. Són quaranta anys ben agradables en companyia del cadell universal.

Recentment també es van celebrar els 40 anys de La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, i El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas. Aquestes commemoracions parlen de la voluntat de no deixar en l’oblit els noms cèlebres de la nostra literatura?

Convé fer recordatoris dels fets destacables, com sia la publicació d’obres que han tingut ressò. Som tan bombardejats per l’encavallament de notícies que va bé de fer efemèrides. Els autors esmentats es mereixen ser ben ressaltats.

Com era la Catalunya en la qual vostè va publicar Rovelló per primer cop?

A partir del 1960, la censura franquista va obrir la mà un xic, només un xic, per permetre alguna publicació popular en català. Aquell any ja vaig treure, em sembla que sense permisos, una novel·la juvenil. La dècada que comença el 1960 presentava encara moltes traves, però de mica en mica ens vam obrir camí, com aquelles aigües de les rieres que ixen a la superfície després d’haver discorregut ensorrades un temps. Crec que aquella dècada marcà un punt d’inflexió.

Diria que hi havia un públic lector entre els nois que esperava les novel·les d’autors com vostè o que les novel·les van crear aquest hàbit i aquest públic?

El desavesament de llegir en català era escandalós, i calgueren molts esforços per tornar-hi. Diversos fronts hi van fer palanca: escola, associacions, parròquies, cursos de català, mestres particulars, articles a la premsa (amb comptagotes) i les revistes infantils i els llibres literaris escrits per a la mainada. Dic literaris en el sentit que eren textos d’autors veritablement escriptors.

Rovelló va tenir algun problema amb la censura?

Cap problema. El Rovelló no té segones intencions, no vol ser una faula en clau política. A més a més, el personatge és totalment positiu.

Després de disset edicions, per què creu que Rovelló continua agradant tant?

És sincer, innocentment trapella, aprèn a espavilar-se, és engrescador i té simpatia natural... És com un nen. El lector s’identifica amb el personatge.

Vostè va començar a escriure fa gairebé mig segle. Els nens d’aleshores s'assemblen gaire als d'avui?

Si llegeixen Rovelló, per exemple, i els agrada, i al mateix temps excel·leixen a navegar per la xarxa, són nens del moment. Si textos com Rovelló no els diuen res i es passen el dia només xatejant i mobilitzats pel mòbil, són tota una altra mena de colla, sospitosament limitada en el seu creixement espiritual.

Vostè de petit va tenir força contacte amb el medi natural gràcies al seu avi. Creu que és un dèficit que tenen els nens?

Convé no perdre contacte amb el medi natural, i entendre’l. Potser per això floreixen les granges-escola, els parcs temàtics, les àrees naturals visitables..., com una compensació al ciment.

Qui escriu per als infants i per als joves ha de tenir un sentit de la responsabilitat a l’hora d’escriure o la seva feina és explicar una història i prou?

Naturalment! Responsabilitat sobretot per fer la feina ben feta.

Creu que els nens, quan siguin grans, encara tindran llibres de paper a les mans?

Podria començar a dubtar-ho, perquè ja creixen les editorials on line i la lectura en pantalla. Em penso que la noblesa del paper resistirà temps. Però l’economia mana.

Escriu encara?

Cada dia. Al matí, una obra en curs, per exemple, contes per a adults o un relat de joves. A la tarda, dietaris, memòries, textos de conferències o estudis. Escric de pressa, i no gaires hores. Sovint, si tinc deu minuts, els aprofito, sóc un drapaire del temps.

Es parla molt, darrerament, de la guerra civil, que va tenir lloc fa setanta anys. Vostè va haver de deixar casa seva a causa dels bombardeigs franquistes. Què recorda d’aquelles jornades?

Una pila de coses desagradables, ja explicades en llibres meus. Ara he enllestit una novel·la juvenil sobre els darrers dies de la guerra del 1936-1939 i la postguerra immediata. La guerra és un mal negoci, encara respirem núvols pudents de la seva atmosfera.

Què pensa del moviment de recuperació de la memòria?

Era necessari, i només la dictadura impedí que es posés en marxa abans.

Què diria a algú que tingui intenció de dedicar-se a escriure llibres per als nois i les noies?

Que se senti escriptor-escriptora. Que de debò estimi la llengua i no vulgui córrer i fer-s’hi ric al mateix temps. Si corre es clavarà de nassos a terra. Si espera fer-s’hi ric, que vagi esperant.