Francesc Macià va morir el dia de Nadal del 1933. Davant l´imminent relleu al capdavant de la presidència de la Generalitat «hi hagueren algunes converses entre la gent d´Estat Català (la de Josep Dencàs especialment) i alguns diputats de més edat de la vella guàrdia republicana i catalanista, per guanyar posicions».

Així ho recordava en començar la dècada dels anys setanta, a Mèxic, el manresà Francesc Farreras i Duran (1900-1985) en un relat inèdit aparegut en el seu fons a l´Arxiu Nacional de Catalunya. El president del Parlament a l´exili va viure com a diputat els anys trenta el joc polític entre bambolines que va fer possible l´elecció de Lluís Companys i el nerviosisme d´aquest en creure que no tenia assegurada la investidura.

Mort Macià, Farreras rememorava que «tot el que es feu córrer de buscar un candidat que fos catalanista abans que tot, eren romanços». Segons el diputat manresà, del que es tractava era de prendre posicions per influir en el si de l´Esquerra Republicana de Catalunya i posar un preu polític al suport d´un candidat determinat. I és que en la successió de l´Avi, la facció d´homes de l´Esquerra que procedia de la seva formació anterior, Estat Català, i que exercia en el si del partit de plataforma de pressió, va voler jugar les seves cartes.

Aquest grup, capitanejat per Josep Dencàs, era conscient que la seva intransigència nacionalista no tenia prou suport dins el partit per encimbellar un candidat propi, com el mateix Dencàs o Ventura Gassol. Per tant, va maldar per posar les seves condicions per votar Companys.

Un relleu amb votació secreta

Cinc dies després del traspàs de l´Avi, el 30 de desembre, una comissió de la cúpula del partit es va reunir al Parlament per decidir qui el rellevaria. D´entrada, no hi havia un nom de consens i es procedí a una votació secreta. Els noms d´Humbert Torres, Antoni Rovira i Virgili i Carles Pi i Sunyer van circular com a candidats. No despertaven, però, el quòrum necessari.

Els dos darrers, a més, feia pocs mesos que havien deixat el seu anterior partit, el Partit Catalanista Republicà, per unir-se a l´Esquerra. De fet, segons Farreras, tots ells eren conscients que no podien ser candidats perquè «Dencàs feia jugar els seus noms per guanyar posicions ell i els seus en el futur govern».

En la votació interna, Companys va obtenir vint-i-tres vots, seguit de Torres, amb onze, i Pi i Sunyer amb un. La resta van ser en blanc. A la sortida de la reunió, el futur president es va mostrar prudent. Tant que, malgrat que ho esperava amb delit, va dir a la premsa que no estava decidit a acceptar que el seu nom fos proposat. Era més que evident, però, que seria ell qui succeiria Macià. N´era tant que, d´acord amb el diputat manresà, fins i tot «la mateixa Lliga veia prou clar que el candidat més viable i de més pes per a l´ERC era el sr. Companys». El diputat lligaire Lluís Duran i Ventosa li ho donà per fet i li assegurà que els regionalistes votarien en blanc el dia de l´elecció.

Malgrat l´abassegadora victòria en el si del seu partit, fet que era prou per ésser escollit perquè l´ERC tenia 51 diputats dels 85 de la cambra, Companys estava molt nerviós. «La remor del carrer que si Companys era poc catalanista -explica Farreras-, que si deixà la presidència del Parlament de Catalunya per ésser ministre de Marina a Madrid, que el seu diari, La Lucha, passà pel grup de Melquíades Álvarez (Reformistes), ... eren veus prefabricades i no pas espontànies». De tota manera, segons Farreras, aquestes veus «al sr. Companys li feren impacte, ja que era molt emotiu».

Aquell vespre del dia 30, Farreras sopava al Cafè de Catalunya, al xamfrà del carrer Bergara amb la plaça de Catalunya de Barcelona (a la ubicació actual del centre comercial El Triangle), quan hi entrà Companys apesarat. En veure´l, el futur president li etzibà: «em seguen l´herba sota els peus. Busquen un altre candidat!». El diputat manresà el volgué tranquil·litzar «amb arguments sòlids». En veure que no se´n sortia, i davant l´excitació de l´altre, va liquidar el compte i se l´endugué a la conselleria de Governació.

El manresà sabia que Joan Selves, fins a l´octubre del 1933 titular de la cartera i aleshores comissari general d´ordre públic i governador general de Catalunya, es trobava allí reunit amb alguns diputats del partit. Pel camí, Farreras va provar de calmar Companys amb tota mena d´explicacions. Li digué que el votarien els diputats de l´ERC i també els cinc diputats del grup escindit que encapçalaven Josep Tarradellas i Joan Lluhí Vallescà.

Farreras, al centre, amb ulleres, darrera de Ventura Gassol, a l'aplec de les Marcetes (7 de juny del 1931). FOTO: Institut Municipal d´Història de Barcelona

Joan Selves i Carner (1898-1934), fill de Castelltallat, formava part de l´anomenat nucli manresà de l´ERC i, malgrat que en el lapse de l´octubre al desembre del 1933 era Pere Mestres el titular de la cartera de Governació, ell era el veritable home fort del departament. Farreras i l´atribolat Companys van entrar a la conselleria, aleshores ubicada al Palau de la Duana a Pla de Palau, per la porta privada que donava a les habitacions del conseller. Un secretari va avisar Selves, íntim de Farreras des de la seva militància a la Joventut Nacionalista de Manresa.

El de Castelltallat digué a Companys que si anava al seu despatx sentiria els diputats reunits «i et convenceràs que ets l´únic candidat que pot reunir el màxim de vots». Fou així com el futur president de la Generalitat va tranquil·litzar l´esperit i va deixar Governació «convençut i tranquil». Farreras se n´acomiadà i donà la seva missió per acabada. El cas, però, és que aquella nit «Dencàs, el doctor Solé i Pla i algun altre anaren a visitar Companys i arribaren a conclusions que volien dir una conselleria per a Dencàs, mantenir Gassol a la de Cultura (cosa que Companys ja volia fer) i altres arranjaments».

Certament, la visita nocturna de l´intransigent Joan Solé i Pla va neguitejar Companys. L´endemà, 31 de desembre del 1933, en començar la tarda el doctor es trobava també al Cafè de Catalunya. Anotava les seves impressions, crítiques i desagradables, sobre el candidat quan Companys s´hi presentà i provà de convèncer-lo que el votés. Hores després, va sortir elegit president per cinquanta-sis diputats a favor, sis paperetes en blanc, i l´abstencionisme dels lligaires. Alguns com Dencàs van donar-se per satisfets amb les concessions promeses i el van votar. Altres, com Solé i Pla, que dubtaven del seu catalanisme, van romandre inalterables i no ho van fer.

Sense donar a conèixer les negociacions entre bambolines que relata Farreras Duran, es digué que Companys s´imposà perquè havia sabut «fer jugar la infantil». És a dir, s´havia recolzat en els elements més joves del partit com Josep Andreu Abelló, Dencàs i altres, davant les patums que tenien més reconeixement intel·lectual. Els comicis, però, es guanyaven aplegant seguidors als mítings i convertint-los en vots: a l´Esquerra n´eren conscients i en ai-xò el nou president no tenia rival.

Quan en començar el gener del 1934, Companys formà el seu primer executiu, Dencàs i Gassol van mantenir les respectives carteres de Sanitat i Cultura, i Joan Selves va recuperar la de Governació. Així, com descriu Farreras, el sector radicalment més nacionalista va aconseguir tres de les quatre carteres en mans de l´ERC i d´un total de set. Es tractava de dominar-les per fornir-les de personal afí. El nucli manresà, doncs, va ser testimoni d´excepció de la trama per escollir Companys president.