Treballar amb humilitat i anar-se obrint pas de mica en mica. Aquesta és la filosofia que hi ha darrere del músic i compositor Eduard Ambert (Manresa, 1987) que aquest estiu, després de passar per diversos projectes, ha publicat el seu primer disc, El Principio de los Tiempos Modernos. Un treball que li ha comportat tres anys de dedicació i que simbolitza l’inici d’un nou camí per «connectar amb l’interior pur de les persones». Les tretze cançons, que reflexionen sobre l’estat del món, la filosofia, la reivindicació social o l’amor, es podran sentir aquesta divendres a la nit (22.30 h) a la sala El Sielu, en un concert de presentació on l’acompanyaran els quatre músics amb qui comparteix viatge.

Com va començar en el món de la música i quina ha estat la seva evolució?

Vaig començar a tocar el piano als 10 anys, de manera autodidacta, i després vaig apuntar-me a l’Esclat i al Conservatori de Manresa. També hi vaig fer cant, guitarra i solfeig. D’adolescent tocava en diversos grups i vaig passar una època de descobriment interior, pensament i reflexió sobre el món i sobre temes existencials. Vaig començar a escriure cançons i més cançons i a muntar aquest projecte. A l’ordinador hi tinc unes mil composicions fetes, amb lletra, unes seixanta.

Sempre ha tingut clar que s’hi volia dedicar?

Sí. Quan tenia 4 o 5 anys em feien cantar davant de tota la família i em feia molta vergonya. Vaig mantenir aquesta timidesa fins força gran, però al final t’adones que ho fas i que et surt bé, i ho vols treure a fora. He evolucionat molt i ara sóc totalment l’antítesi del que era: on em sento més còmode i realitzat és a l’escenari. Treure el disc és el punt on volia arribar.

Com ha estat el procés de gravació?

No ha sigut gens fàcil, perquè al darrere hi ha molta feina. Tot i que s’ha allargat força, n’estic molt content; per a mi és un somni fet realitat. Les dues primeres cançons les vam gravar als estudis Kay del Joan Cayuela, després de guanyar un concurs de la Festa Major de Manresa. La resta, autofinançat, ho vam gravar als estudis Music Lan, on vam coincidir amb el Quimi Portet, el Manolo García i El Último de la Fila. Entremig vam fer la producció i els arranjaments amb l’Aleix Badia. Deixàvem que les cançons ens parlessin i no hi posàvem res perquè sí; fins que no sortia la melodia que volíem, no paràvem. De fet, ho hem gravat tot dues vegades: primer en una maqueta i després a l’estudi.

Què hi trobarà, el públic, en el concert de presentació d’avui?

Farem el disc sencer i també una versió del tema Bitter Sweet Symphony (The Verve) en castellà. El directe té coses noves, petits detalls que han sortit assajant amb la banda i que hem incorporat per fer-lo créixer. A més, ens hem proposat no deixar de tocar en cap moment, que la música sigui contínua.

Pel que fa a l’estil, com es defineix?

El tipus de música que faig oscil·la entre l’indie pop i el rock simfònic. També és rock progressiu, perquè hi ha cançons que comencen amb una guitarra acústica i a mesura que avança hi entren instruments. Dins d’un mateix estil, al disc he intentat incloure-hi cançons i textures diferents perquè no sonés tot igual.

A part dels músics de la banda, al treball hi han col·laborat persones com Andreu Bastardes, Pere Tió, Laia Boixadós, Enric Sans i Neus Tamayo. Ha estat complicat encaixar tantes peces?

Si feia col·laborar algun músic era perquè la cançó m’ho demanava. Un cop identificava què necessitava, buscava qui hi havia de qualitat a Manresa en aquell àmbit. Tinc molt bona relació amb tots els artistes de la ciutat, com per exemple amb Bob&El Lladre i Clepton.

«El Principio de los Tiempos Modernos»: què hi ha darrere d’aquest títol?

Per a mi, aquest disc simbolitza un principi. Un començament que també té un sentit global en el missatge i en la intenció del treball, perquè apel·la a no pensar d’una manera individual sinó col·lectiva. Així doncs, el títol El Principio de los Tiempos Modernos és com una il·lusió de començar uns temps moderns.

En quin sentit?

Hi ha molta gent que es queixa, però només quan està malament. Quan estem bé també ens hauríem de queixar, però no per a nosaltres mateixos. Jo no em queixo per la meva vida, que m’agrada molt; em queixo per les injustícies que es cometen al meu voltant, que afecten altres persones. El meu granet de sorra l’aporto a través de la música i d’un missatge real, de veritat. Sovint ens diuen: tot anirà cap aquí, i tot anirà malament. I jo responc: no depèn també de nosaltres? No podem fer-hi alguna cosa i canviar el món cap a millor? Estic convençut que sí. I d’una manera pacífica, sense voler imposar res, perquè sovint la societat ens imposa coses i actuem com si fos una obligació, sense tenir en compte què volem.

El disc, doncs, és una crida a favor de canviar el món?

És com una filosofia de vida, combinada amb reivindicació social, amor i surrealisme. Jo vull parlar amb l’interior pur de les persones per despertar sensacions i crear un impacte a través de la bellesa i la realitat onírica. No és una reivindicació social amb odi, sinó el contrari: busco la sensibilitat. La música pot ser la millor eina de canvi social perquè desperta emocions. No només transmet un missatge, sinó que el filtra amb una melodia. I amb aquest disc voldria que moltes persones es trobessin a si mateixes, com quan som petits i ens sentim tan purs. I sobretot, dir-los que no tinguin por.

No deixa de ser, en part, un missatge polític?

Potser sí que es pot interpretar així, perquè al final la política també són idees i maneres de pensar, i el disc mostra clarament una visió del món. Però el meu missatge és totalment lliure i positiu i està més enfocat a les persones que a les etiquetes. A vegades els polítics ens donen molts missatges i ens volen convèncer, però la manera de canviar les coses no és aquesta. Primer cal fer una pedagogia interior -com pensem, com actuem cada dia- i saber interpretar els estímuls de la societat i dels mitjans de comunicació. Hi ha coses que hem après que hauríem de desaprendre.

En què s’ha inspirat per a fer les tretze cançons del disc?

El tema Radiación Espiritual, per exemple, parla de la contaminació i del canvi climàtic. Recordo que quan el componia veia tot el que va passar al Japó, i em vaig inspirar. Les altres cançons també han vingut soles, sense buscar-les. Una cançó, quan és bona, no ve amb esforç. Jo mai a la meva vida he fet una cançó intentant compondre-la; sempre m’han sortit com si obrís la boca i aparegués una cosa que no controlo, com si entrés algú dins meu.

Musicalment, quins són els seus referents?

Rock simfònic dels anys setanta: Supertramp, Pink Floyd, Genesis o Parsons Project, a més de grups com Radiohead, Coldplay i David Bowie. També m’agrada molt un grup de rock andalús, Triana, El Último de la Fila. D’aquí, em quedo amb les lletres de Joan Colomo i grups com Power Burkas, The Souza, Gossos, Sopa de Cabra i Sau. Suposo que tots m’han influït, però mai he volgut copiar res; sempre he intentat ser jo mateix.

Com es veu d’aquí a 10 anys?

M’agradaria dedicar-me tota la vida a gravar discos i a seguir millorant per evolucionar. De fet, ja tinc ganes de gravar-ne un altre. El meu objectiu és dedicar-m’hi professionalment, i vull lluitar per aconseguir-ho. Em ve de gust fer tot aquest procés de buscar oportunitats; per a mi és una aventura que em resulta emocionant. També sóc molt autocrític, i m’ho prenc amb molta humilitat. Em considero un obrer de la música, com un artesà que fa vaixells en miniatura. I penso molt en el present, per gaudir-lo i tocar de peus a terra. Hi ha gent que es vol menjar el món, però jo la música la veig com un camí d’obrer on cal tractar molt bé el públic, que al capdavall és qui t’ho dóna tot. Si tu t’estimes el projecte i despertes sensacions, la gent ho nota.

El context que viu la cultura fa que sigui complicat viure’n.

Arran de la crisi, estem en un moment de la història en què tot és molt difícil, i la música i la cultura encara ho són més. Però jo crec cegament en el que faig, i sé que d’aquí a molts anys tindré la consciència tranquil·la: arribarem on arribarem i ens ho haurem passat bé, que d’això es tracta. Si algun dia sorgeix una gran oportunitat, serà benvinguda, però cal treballar amb molta humilitat.