Joan Vilanova Lleonart (Manresa, 1945) té la teoria que el seu pare, el reconegut dibuixant del mateix nom, va perdre traç amb la ploma per l'esforç que va emprar amb la tècnica de les puntes seques cap al final de la seva vida. «Ep, ho dic jo, tampoc sé si és veritat o no, ell no ho va comentar mai», admet. Però, si algú coneix de prop un dels grans artistes manresans del segle XX, és el seu fill, un home que s'ha enfrontat al repte d'escriure una biografia, publicada per Zenobita, que avui (19 h) es presenta al Casino. Una aproximació íntima i personal en què ha emprat cinc anys. «Primer em feia il·lusió, i al final, nervis i ganes d'acabar», confessa.
Darrerament han sortit uns quants llibres sobre Joan Vilanova. Per què ha volgut afegir-hi una biografia?
És cert que han sortit un parell de biografies, la que va fer en Pere Sobrerroca i la de l'Isaac Bosch i l'Annabel Sardans. També es van fer els quatre volums del Cançoner Català il·lustrat, un recopilatori de dibuixos, el de l'itinerari vital, l'Auca de la Llum...
Un gruix important.
Jo no soc escriptor, però m'havia implicat en aquestes publicacions fent de mitjancer amb els autors. Amb el pas dels anys, vaig pensar que podia fer un llibre per explicar coses que ningú més sap.
Material inèdit?
Durant anys, quan em vaig començar a adonar que a casa s'explicaven anècdotes que valia la pena escriure, vaig anar omplint fulls amb records de situacions divertides i altres que no eren. Feia temps que havia deixat de donar importància a tot aquell plec, però un dia el vaig recuperar.
Li va portar molts records?
Era un garbuix! Per ordenar-ho, vaig haver de retallar papers, fer fotocòpies en què hi havia coses interessants però diferents a les dues cares d'un mateix full... i al final vaig posar-ho tot en un tauler, com un collage per tenir clares les dates i els temes.
El llibre parla de la vida del seu pare entre el 1939 i el 1969. Per què va fer aquest tall?
Vaig veure que si feia una biografia sencera no l'acabaria mai. La primera data, el 1939, marca el moment en què el meu pare passa a ser un adult. Fins aleshores, i en poc temps, va estudiar per a capella i ho va deixar al cap de dos anys, el 1934 es va casar, la seva dona es va morir el 36, va anar a la batalla de l'Ebre, com a dissenyador de plànols -el seu cap era en Tísner, ell mai no va agafar una arma- i després va anar a parar a un camp de concentració al sud de França. Si amb tot això no et fas un home...!
Ben cert. I el 1969?
És l'any en què es va jubilar de la feina, a la CAME, la Companyia Anònima Manresana d'Electricitat. Hi va arribar a tenir un càrrec important. Del 39 al 69 va viure la seva etapa més fructífera.
En parlava, de la guerra?
No, en tenia molt mal record, perquè primer el van perseguir uns perquè l'avi havia estat el sagristà de la basílica de la Seu i, després, els altres, perquè havia fet d'oficinista d'un sindicat.
En quin camp va estar confinat després de la guerra?
La veritat és que no ho sé. Però tenia por. Una vegada, dos falangistes es van presentar a l'Anònima demanant per ell perquè els constava que el meu pare havia denunciat religiosos. Però, des de la finestra de control, el senyor Evarist Noguera, un home de fe, els va convèncer que en Vilanova era impossible que hagués fet res del que deien. I se'n van anar.
Era un home vital, el pare?
Sí, i tant. Vital, dinàmic. Va tenir moments de tot, és clar, però a casa sempre estava dibuixant -i alhora escoltava música: temes místics de Bach i Beethoven, cant gregorià, nadales...- o llegint.
Era un bon lector?
Tenia molts llibres, sobretot assaigs i biografies sobre nazisme, la Segona Guerra Mundial i el comunisme. A més, a partir dels anys 40, va ser un animador cultural i, amb la gent del Cercle de Sant Lluc, van fer moltes activitats per a la ciutat. Xocolatades per a la canalla, les falles que després cremaven, es disfressaven de Reis d'Orient per dur els regals a institucions i a cases particulars... Després de tornar de França, tot i que al principi estava espantat, els primers quinze anys van ser bons.
I després no?
Ell tenia un càrrec important a la CAME, controlava el magatzem i subministrava materials per a la construcció del pantà d'Oliana. Quan es va acabar l'obra, van fer baixar alguns operaris cap a Manresa i van posar tres encarregats al tres departaments que portava el pare. Li van dir que ell estaria per sobre de tots, però la realitat va ser ben diferent. Les decisions ja no les prenia ell, sinó aquests altres.
En Vilanova va estar molt involucrat en el Cercle de Sant Lluc. Què era aquesta entitat?
A Manresa, hi havia la Penya Santo Domingo, que es trobava a l'Hotel Santo Domingo. Hi havia metges, també alguns artistes, que després van fer venir més artistes. Mossèn Genís, un activista que hi havia a la Seu, veient que la ciutat estava empobrida, va anar a trobar aquesta colla i els va dir que podien unir-se sota el nom de Cercle de Sant Lluc. Així, tindrien una pàtina de religiositat i podrien fer la seva sense problemes.
Vilanova va viure del dibuix?
No, tan sols va treure alguna coseta a les darreries del franquisme, d'una exposició que es va fer a la Símbol. Alguns diuen que va arribar a fer quatre o cinc mil dibuixos, però sempre els feia per encàrrec: algú que n'hi demanava per a un casament, per a un bateig, una nadala... Dibuixava sense cobrar, com bona part del sector cultural. Tothom el tenia molt ben considerat, deien que dibuixant era un llamp i tenia la precisió d'un rellotge, però de duros cap.
No pintava?
No, ell tenia molt respecte per la pintura, i algun cop ho va provar, però li agradava el dibuix: ploma i tinta xinesa.
I no es va plantejar fer el salt i provar sort fora de Manresa?
Després de la guerra, va tenir ofertes d'alguns diaris de Barcelona, però va preferir quedar-se a Manresa. Els seus dibuixos són de temàtica manresana.
Manresa ha tractat bé la figura de Joan Vilanova?
Jo crec que hauria de recordar la feina que va fer el Cercle de Sant Lluc, i amb ell al mig. Sense ser una institució afí al règim, va donar molt aire a la ciutat.
