Ni plovia ni feia fred. Ni tampoc no hi era Gunter Demnig, l’artista que va col·locar les primeres Stolpersteine a Manresa el gener del 2017. Però el sentit de l’homenatge als sis manresans deportats als camps nazis coneguts recentment va tenir, exactament, el mateix significat: no oblidar que aquests homes i les seves famílies van ser víctimes del feixisme. Un reconeixement a tots ells amb la col·locació de llambordes als 4 deportats que van marxar a l’exili des del seu domicili de Manresa: Antoni Cano Martínez, Julià Commes Claros, Felip Díez Sada i Antoni Meca Sánchez. I un reconeixement, també, als altres dos manresans: Bonifaci Servitja Barnaus, la Stolpersteine del qual s’instal·larà a la seva població natal, Sant Salvador de Guardiola; i Joan Lladó Mas, nascut a Manresa però resident a prop de Calaf quan es va exiliar.
Tots van sobreviure a Mauthausen excepte Lladó Mas, que va morir a Ravensbrück tres dies abans de l’alliberament del camp per part dels soviètics. Però la dignitat, 76 anys després de l’alliberament dels camps nazis, no té data de caducitat. I ahir, al carrer Remei de Dalt començava un itinerari pel Centre Històric per recordar-los: amb els operaris de l’Ajuntament de Manresa, que es van encarregar d’instal·lar les plaques; amb els membres de l’Associació Memòria i Història, que amb el professor Jordi Pons han empès tota la recerca, i amb els alumnes de batxillerat dels instituts Lluís de Peguera, Pius Font i Quer i Lacetània -que formen part del Projecte Manresa-Mauthausen-, que van glossar els perfils dels deportats amb lectures i música. I amb els familiars que hi van poder assistir. Nets i besnets d’Antoni Meca Sánchez, residents a Manresa, el Pont de Vilomara i Sabadell; i els cosins segons de Joan Lladó Mas, de Calonge i Calaf.
Des d’ahir, quan trepitgin el carrer Remei de Dalt a l’alçada del número 54, el carrer Sant Bartomeu, 4, el carrer Montserrat, 20 i el carrer Talamanca, 15, ensopegaran amb les llambordes d’Antoni Meca, Julià Commes, Antoni Cano i Felip Díez, respectivament. A la ciutat ja n’hi ha 28 Stolpersteine i, almenys, 35 manresans deportats als camps nazis. Tots ells, però, recordats col·lectivament a la placa de la plaça de Sant Domènec, que ahir sumava sis noms més. Un cercle que no se sap quan es tancarà.
Mercè Padró Meca
«Només sabíem que se n’havia anat a França»
Era un dimecres al vespre quan l’historiador manresà Jordi Pons trucava a Mercè Padró Meca (Manresa, 1965) i li deia que, per la recerca feta, el seu besavi podia haver estat un dels deportats manresans a Mauthausen, el desembre del 1941. Que va ser alliberat el 1945 i que havia mort a França el 1969. La «sorpresa», diu Padró, va ser majúscula però «rumiant» va veure que, en realitat, de qui parlava Pons no era el besavi sinó l’avi, Antoni Meca Sánchez, de qui només sabia que «se n’havia anat a França quan la guerra i que mai no havia tornat. No sabíem que havia estat a Mauthausen ni que havia mort quan jo tenia 4 anys. No tenim ni una fotografia d’ell». Ahir, la Mercè, acompanyada del seu marit, Josep Maria Tejado Santallussia, i de la seva filla, Marta Tejado Padró, van assistir a la col·locació de la llamborda en record de l’avi i besavi: «Ja que no se on està enterrat, ara ja sabré on dirigir-me», explicava emocionada al costat de la seva filla, la Marta, que fa dos anys va visitar Mauthausen sense saber que el seu besavi hi havia estat pres prop de 4 anys: «Qui ens ho havia de dir que l’avi havia estat en un camp nazi». Al domicili del carrer Remei de Dalt, 54, recordava haver-hi anat quan vivia l’àvia Ana. Però tant la iaia com la seva mare, Trinidad, van morir sense saber mai què havia passat amb el marit i el pare. Recorda que la seva mare li havia explicat que al final de la dècada dels 50, amb el seu germà gran, va intentar passar a França: «volia trobar el seu pare». Però com que no tenia autorització paterna per al fill, no va poder travessar la frontera. Per a Mercè Padró, la recerca de Pons ha servit per «recuperar una part de la nostra història, estem molt agraïts. Jo no li puc posar cara al meu avi però ara tenim un punt de partida per mirar de saber-ne més».
Isabel i Esteve Fernández Lladó
«És un bocí de la família que retorna a casa»
Joan Lladó Mas és l’únic manresà que va ser deportat al camp nazi de Neuengamme i que va acabar morint al de Ravensbrück, tres dies abans de l’alliberament del camp. Lladó era cosí germà de Rosa Lladó, de 90 anys, mare d’Esteve i Isabel Fernández Lladó, que ahir van ser a Manresa en l’homenatge als deportats. El nom del seu parent, cosí segon seu, ja està inscrit a la placa de la plaça Sant Domènec que recorda tots aquests manresans que van patir l’horror nazi. En Joan Lladó, nascut el 1914, tenia només sis mesos quan va morir la seva mare i la germana del seu pare el va afillar. La seva infantesa la va passar a cal Lladó de Dusfort, a Calonge de Segarra, la casa pairal on viu l’Esteve i d’on era hereu el pare del Joan. La Rosa, la mare de l’Esteve i la Isabel, va créixer amb en Joan: «Eren com germans», expliquen.
Joan Lladó tenia 31 anys quan va morir. La família sabia que el seu parent havia estat en un camp de concentració per la carta que van rebre «d’un bon amic del Joan, el Ramon Alandí. Explicava que havia mort als seus braços», recorda emocionada la Isabel. El seu fill, Èric Torra, que viu a Estocolm, va iniciar una recerca del manresà deportat a principis del 2021 i va localitzar el nom de Lladó en una llista d’una cinquantena d’espanyols arrestats a Rennes l’any 1944 . Torra va contactar amb els Arxius Arolsen (Centre Internacional sobre la Persecució Nazi), que el van informar sobre l’existència d’un rellotge que havia pertangut al seu parent. El Departament de Justícia, a través del Museu Memorial de l’Exili (MUME), va lliurar el mes de març passat el rellotge de polsera a la família: «És un bocí de la família que retorna a casa».
