Sorprèn que Salvador Racero (Manresa, 1976)dugui que té ganes que el coneguin després d’una trajectòria professional que l’ha fet molt popular. Però assegura que ara vol mostrar les creacions musicals que li surten del cor, els temes que més el motiven i que reivindica com la gran petjada que vol deixar en el panorama musical. El seu disc en solitari, Immortals, que va sortir abans de la pandèmia, ja era un viratge en aquesta direcció, però vol seguir fent aquest camí amb concerts de petit format on pretén connectar encara més amb el públic. És la nova etapa del músic manresà, que durant deu anys va ser vocalista del mític grup Lax’n’Busto i va treballar en musicals com Mar i cel. Des del 2007 viu en una masia de Pinell de Solsonès i ha explorat la connexió amb la terra i el món del vi formant-se com a sommelier.

Viu en una masia envoltada de natura. Què l’ha portat fins aquí?

Als 24 anys vaig anar viure a Barcelona per participar en el musical Notre-Dame de París, i m’hi vaig estar molt temps. Posteriorment vaig anar a Londres i finalment em vaig instal·lar al Vendrell, un cop em van trucar per ser el cantant de Lax’n’Busto, deixant de banda els meus somnis a la capital anglesa. Vaig tornar al romanticisme català. Un any després d’estar al Vendrell vaig pensar que el millor era instal·lar-me a la masia de l’Anna, la meva parella.

Què el va portar a aquesta conclusió?

Pel paisatge, pel lloc idíl·lic i la calma que s’hi respira i que no es troba a la ciutat. Aquest espai permet pensar. A més, buscava un indret on fer esport a l’aire lliure, i és que a mi m’agrada molt el ciclisme i estar en forma, sobretot per la veu. La veu és el que més m’aporta i m’omple. Vaig començar a estudiar de molt jove, fent líric, jazz i musicals. Al cap de vint anys començo a veure que sóc un cantant de modern i que en tinc tècnica, i d’això anem escassos a Catalunya.

Un cantant de modern?

És el que té una base tècnica. És a dir, que als 40, 50 o 60 anys, quan el físic es va deteriorant, puguis tenir flexibilitat vocal, i això requereix tècnica. Sempre dic als meus alumnes de cant que és necessari construir una bona base perquè la piràmide pugui tenir una bona alçada, i la piràmide és un edifici molt resistent. Cantar no és només vibrar i emocionar-se, tot i que suposa el 80 per cent, sinó que en un 20 per cent és tècnica. Dic tot això perquè fa vuit anys que sóc coach vocal, que des de l’arribada de la pandèmia ho faig on-line.

Un nou camí que fa després del seu pas per Lax’n’Busto.

Amb Lax’n’Busto vam decidir que faríem una parada. De fet, jo mai no vaig dir que plegava sinó que feia un punt i a part perquè necessitava endinsar-me en els meus projectes. Jo havia de decidir què sóc i cap a on vaig, i vaig treure un disc amb una posada escena semblant al que havia fet anteriorment, però a la meva manera. Es titula Immortals per evocar el concepte del llegat, allò que deixem, amb la idea que la meva carrera plasmi alguna cosa i que arribi a la gent.

Que transcendent.

Potser sí, però vull que les coses que faig siguin reals. Em vaig posar davant del mirall i em vaig començar a descobrir, i vaig dir-me a mi mateix: «Ets una persona que encara no mostres com ets i només els que et coneixen d’aprop saben com ets realment».

El disc «Immortals», el primer que va fer sense Lax’n’Busto, ja anava encaminat en aquest sentit?

Totes les lletres les vaig escriure jo i la majoria de cançons les vaig compondre amb el Xasqui Ten i el Jordi Martínez, i en alguna em va ajudar en Roger Farré de Gossos. Tot aquest conjunt de cançons les vaig escriure amb l’ajut de la Lídia Coll, que és filòloga, i vaig plasmar el que jo sóc. Allà estic completament despullat, amb el cor a la mà, que és com surto en la portada del disc.

Així ara fa ben bé el que vol.

Ara sento respirar la meva carrera. El 2020, amb la pandèmia, se’m va tancar l’oportunitat de continuar presentant el meu disc en directe en format gran, ja que ens van cancel·lar les reserves i els concerts programats. Amb aquest panorama i la tornada a certa normalitat vaig pensar que és el moment d’agafar les cançons importants en la meva carrera, les del disc, algunes que vaig compondre amb Lax’n’Busto, i alguna altra que ha format part de la meva trajectòria, per fer un nou projecte. La meva idea ara és anar pels pobles on no havia pogut actuar, perquè al ser petits els ajuntaments no tenen suficient pressupost per contractar un grup gran.

Té ganes de trepitjar pobles petits?

Un cop vaig començar la meva carrera en solitari la idea era continuar amb el format de grans concerts, però ara és complicat de posar-ho en escena. Hi ha una acumulació important d’artistes que esperen tirar endavant el seu bolo i projecte, i ara estan aturats. Així que m’he volgut reinventar amb un projecte que es diu Torno a respirar, amb el que vull anar a racons petits i màgic de Catalunya per cantar de tu a tu. Hi ha molta gent que encara pensa que sóc el cantant. Doncs no, sóc molt més perquè m’emociono, ploro i transmeto això.

«Torno a respirar», una declaració d’intencions de l’etapa professional amb la qual es troba i alenada d’aire en plena pandèmia.

Sí, i té aquesta posada en escena. La idea és arribar a un poble que potser té 200 habitants, moure’m per la vila i posar-hi una paradeta com ho fan en els països nòrdics. A part, hi haurà dos vins a cada espectacle i, com que sóc sommelier, els explicaré. Els ajuntaments dels municipis grans on havia actuat ara estan per altres històries, tot i que jo estic amb el mateix estat de forma que abans i puc donar molta canya. Però pels llocs petits hi ha altres fórmules.

Temps nous.

Les xarxes socials em tenen despitat. Vaig començar amb un perfil d’Instagram i vaig continuar amb un altre, i ara tinc uns 2.600 seguidors. Em van preguntar si volia comprar seguidors i vaig respondre que no. Hi ha empreses que t’ho gestionen i pagues per tenir seguidors fake. Però jo vull penjar coses quan el contingut té sentit i tenir seguidors reals. Com diuen els japonesos, si no tens res interessant a dir millor que no parlis.

Per què va decidir formar-se com a sommelier?

És com una comunió entre la terra i la cultura. Em començo a interessar pel vi per la història del meu besavi, que va ser alcalde d’Artés i fundador de la cooperativa que ara és Artium. Tenia la necessitat d’explorar aquest vincle i quan vaig plegar de Lax’n’Busto vaig començar el curs de sommelier de dos anys a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de la Universitat de Barcelona, i ara desplego les ales en aquest món. També tinc un canal a Instagram que es diu Qui canta al vi. Fins i tot tinc unes quantes vinyes a Pinell i els canto.

Caram, està molt vinculat a la terra i la natura.

El meus dos avis eren pagesos i tenia la sensació que jo havia de tornar al camp. El cert és que el dia a dia de la ciutat m’espanta i necessito respirar, i ja abans de traslladar-m’hi sospitava que viure en plena natura m’aportaria tot això. Aquest entorn m’ajuda a connectar-me amb mi mateix.

Tinc entès que en aquesta etapa de nous projectes tornarà al teatre a explorar la seva faceta com a actor. Expliqui què està preparant.

Estem muntant un projecte de teatre que aviat estrenarem i es titula Quan passi tot això. És una comèdia sobre una parella, amb dos fills, que són uns apassionats dels musicals i van cada tres anys al barri novaiorquès de Broadway, un dels epicentres mundials del gènere, i que amb la pandèmia no hi poden anar. Recorden tot d’espectacles i canten les cançons d’aquests grans musicals. La història explica la vida de la parella a través dels espectacles i les cançons, així que cantem. Aquesta iniciativa suposa el meu retorn als escenaris teatrals, que no trepitjava des de feia uns deu anys.

Pel que explica, és un espectacle que també té cabuda a sales petites.

Sí, pot tenir cabuda a molts teatres i la idea que volem posar en escena és molt divertida. A part de cantar, tinc molt text i ballo, i hi ha molts canvis d’estat diferents. És un homenatge als grans musicals, i és que els cantants de Broadway o de les sales de Londres són autèntiques celebritats.