Al Festival de Sitges de 1993, el meu amic i company de La Vanguardia Lluís Bonet havia de triar una pel·lícula d’interés, però no estrenada comercialment, per a la secció anomenada Seven Chances: no sabia quina escollir i jo, que havia vist al teatre la hilarant comèdia de Michael Frayn Pel davant i pel darrera, li vaig recomanar la versió cinematogràfica que Peter Bogdanovich n’havia rodat, conservant el títol original de Noises off. Al cafè del Prado, al costat de la sala on s’havia projectat el film, vaig aprofitar l’avinentesa per saludar en Bogdanovich. El Lluís li va dir que era jo qui havia aconsellat la programació, i el director novaiorquès em va mostrar simpatia, més encara quan li vaig evidenciar que coneixia la seva obra, principalment, és clar, L’última projecció i Lluna de paper. També li vaig assegurar que en Vázquez Montalbán admirava Saint Jack per damunt de tot i que en Ben Gazzara podria haver estat un bon Carvalho al cine. Vam xerrar una bona estona al jardinet del Prado, malgrat el meu deficient anglès –va fer un esforç que sempre li he agraït. La conversa va anar des de l’Orson Welles, que havia estat molt amic seu, fins als realitzadors francesos de la nouvelle vague, passant per la seva época de crític a la revista Esquire. Era un vertader cinèfil –de jove havia vist una mitjana de 400 pel·lícules a l’any– i un home de vasta cultura, aconseguida a través de lectures i tafaneria. Parlava molt bé dels actors, perquè ell mateix ho havia estat al principi, quan va anar a estudiar amb la prestigiosa Stella Adler, l’única que va rebre lliçons personals del mateix Stanislawski i que, a la seva escola, havia format a gent com Marlon Brando o Robert De Niro.

La vida d’en Bogdanovich –com la d’en Polanski– va estar marcada per una tragèdia. En una festa de Hugh Hefner, magnat de Playboy, es va enamorar de la guapíssima rossa Dorothy Stratten, playmate de 1980. La va fer sortir de coprotagonista a la seva comèdia Tothom va riure, al costat d’Audrey Hepburn i Ben Gazzara. Ella estava casada amb el proxeneta Paul Snider, el qual, quan es va assabentar que la Dorothy el volia abandonar, la va assassinar i tot seguit es va suïcidar. El cop va resultar molt fort, tant per a en Bogdanovich, com per a la seva pel·lícula. Les grans distribuïdores no la van voler, per por que l’escàndol afectés els rendiments de taquilla, i Bogdanovich va haver de comprar-la per 5 milions de dòlars, i fer-la circular ell mateix. Les conseqüències van ser desastroses, fins al punt de que es va haver de declarar en fallida. El film, un divertit homenatge a la slapstick comedy dels anys 40, en el que dos detectius s’enamoren precisament de les dones que han de seguir per saber si són infidels, va tenir una escassa difusió. En aquest punt comença la davallada d’en Bogdanovich, de la qual no va poder sortir ni quan va rodar la seqüela del seu gran èxit, L’última projecció, titulada Texasville, que tornava als personatges del poble texà d’Anarene trenta anys més tard, amb un Jeff Bridges desencisat i una Cybill Shepherd lluint la seva esplèndida maduresa.

El darrer regal que ens ha llegat Peter Bogdanovich ha estat El gran Buster, un documental del 2018 en homentage al gran còmic del cinema mut Buster Keaton. Gràcies de tot cor, Peter.