La nostàlgia per l’era daurada de Hollywood segueix alimentant moltes produccions nord-americanes. L’última que es fonamenta en aquest esperit és La ciudad perdida. La seva peculiar heroïna és la Loretta Sage, una cèlebre escriptora de novel·les romàntiques d’aventures, que està de gira per promocionar el seu darrer llibre. Però és segrestada per un multimilionari delirant que pretén que el condueixi fins al tresor d’una antiga ciutat perduda... l’escenari del nou relat de la novel·lista. Alan, el model en què s’inspira el personatge central dels textos de Loretta, vol rescatar-la.
El nou llargmetratge escrit i dirigit pels germans Nee (Aaron i Adam) és un refregit de refregits perquè s’inspira clarament en títols dels anys vuitanta (A la recerca de l’arca perduda i Darrere el cor verd), que, així mateix, es nodrien de l’essència clàssica del gènere d’aventures. Però els cineastes no pretenen enganyar ningú (és molt evident de quines fonts beuen i no aspiren a guanyar cap Oscar), i basteixen una epopeia, tan modesta com eficient, que combina humor, romanticisme i aventures exòtiques amb uns resultats mínimament acceptables.
La bona química entre Sandra Bullock (l’estrella americana explota convenientment la seva vis còmica) i Channing Tatum possibilita que el relat funcioni. També sobresurt el malvat que encarna brillantment Daniel Radcliffe (el protagonista de Harry Potter ha crescut molt bé), i atenció al sucós cameo de Brad Pitt. La ciudad perdida es revela com un entreteniment digerible, una mostra de cinema crispetaire que assumeix sense complexos la seva condició. Un producte fàcil de veure, i que s’oblida tranquil·lament poc després de llegir els seus títols de crèdit. Els Nee no cercaven, però, cap altre objectiu.
