Arturo Gaya (Tortosa, 1956) és el Quico quan puja a l’escenari, agafa el micròfon i condueix una banda que des de fa trenta anys forma part per mèrits propis del panorama musical del país. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries tornen un cop més a la Fira Mediterrània a punt de complir tres dècades d’activitat i amb un nou espectacle, Ilercavònia, que reivindica els orígens ibers de la gent de les terres de l’Ebre.

Vostès fan 30 anys i la fira 25. El de Manresa és un dels festivals on més vegades han actuat?

Hi hem vingut molt sovint. Encara recordo el primer cop, va ser al teatre Conservatori, per a nosaltres va ser una sorpresa descobrir la fira, però també per a la gent conèixer-nos. El festival on més cops hem anat, però, és el Tradicionàrius de Barcelona.

Un referent de la música d’arrel.

El grup va néixer el desembre del 92 i els dos primers anys vem estar cantant pel nostre territori. El Tradicionàrius ens va convidar i va ser com una porta oberta a Catalunya. La Mediterrània també ens va acollir i sempre recordem que d’aquella actuació al Conservatori en van sortir una vintena de bolos.

Arribar i moldre.

És important ser-hi perquè et venen a veure gent que programa. La Fira Mediterrània sempre ens ha obert les portes, ja sigui quan els hem presentat un espectacle o bé per proposar-nos muntatges amb altres formacions.

L’acceptació que van tenir fora l’Ebre els va sorprendre?

A la gent li sorprenia veure que a Catalunya hi ha una altra música, la d’allà baix, com diem nosaltres, i als Quicos ens va sorprendre com va connectar la gent amb la nostra ironia i la nostra manera de presentar la música d’arrel. A més de fer música del sud, volem que la gent s’ho passi molt bé, i per això vem crear els personatges. Volem explicar molt bé d’on venen les coses, el sentit que tenen.

La fórmula, vist amb perspectiva, era encertada?

La música tradicional i popular és perquè la gent s’ho passi bé, no s’ha d’anar al concert només perquè és el nostre patrimoni i s’ha de conservar.

La seva idea era vàlida i el grup perdura.

Trenta anys fent música són molts anys perquè la carretera és dura, però mantenim la il·lusió.

Si miren enrere, encara els sorprèn l’acceptació de la música popular?

És encoratjador, molt, perquè hi ha públic, hi ha concerts, hi ha circuit, però que el públic hi era ja ho vem veure el primer any. A aquesta realitat, però, li falta aparador, sobretot per part dels mitjans de comunicació públics del país. La música d’arrel no té la presència que mereix, i no es correspon a tot el moviment que hi ha. Ja sabem que molta gent arriba a la música a través de la televisió.

Què és «Ilercavònia»?

L’any vinent celebrarem els trenta anys i farem una gira antològica, però també volíem celebrar aquesta efemèride amb un concert amb cançons i un discurs nous, que explica què és la Ilercavònia, el territori dels ibers del sud, les terres de l’Ebre, el Maestrat, els Ports, el Matarranya i el Priorat.

La idea és explicar això a través de la música?

Expliquem d’on venim a partir de cançons que han esdevingut himnes, a vegades per fets històrics com el globus que va caure el 1882 a Masdenverge o la que parla de la farola del Fangar i que va popularitzar en Miquel del Roig. Són cançonetes, melodies populars, que han transcendit fins a convertir-se en himnes. Són cançons d’una terra que és la cruïlla dels Països Catalans, i a nosaltres ens guia la frase ‘qui perd els seus orígens perd la seva identitat’.

Vostès les faran transcendir des de l’àmbit local a un públic ampli?

Són cançons bastant desconegudes, és cert. La gent del territori les recupera i les revalora i la gent de fora les coneixerà. Ens hem adonat que gent d’arreu de Catalunya empatitza amb la música de les terres del sud, que enriqueix el cançoner català.

L’espectacle, doncs, es beneficia d’un aprenentatge que han anat atresorant al llarg dels anys?

El concert fa un any i mig que el treballem, però tot això neix del nostre propi equipatge, hem anat evolucionant, agafant idees, fent una relectura de coses que ja havíem fet. Per exemple, la cançó Tubal i esta terra ibera l’hem enriquit, és una evolució natural del material que fa anys que estem treballant.

Han fet, fins i tot, d’arqueòlegs?

Una mica sí, perquè hi ha cançons del territori que no estaven gravades ni editades, només eren a la memòria de la gent, com el Camaraes de Vinaròs, una dansa que l’hem fet cançó. Hi ha molt de treball de camp, de contacte amb la gent, d’escoltar tothom que explica coses.