James Cameron és un realitzador megalòman i obsessionat a concebre epopeies titàniques i superespectaculars que malden per fusionar l’alè del cinema clàssic i les troballes tecnològiques més avançades. Avatar –el títol més ambiciós d’una filmografia farcida de reptes descomunals– s’estrenà el 2009 i suposà una altra fita en la seva carrera, tot esdevenint el film més taquiller de la història del cinema. Una rebuda entusiasta per un fantasia grandiosa però elemental que ara torna temporalment a les nostres pantalles. L’autor nord-americà ens trasllada a un futur inquietant, en què un exmarine paraplègic (Jake) és destinat a una missió molt compromesa a Pandora, un planeta habitat pels Na’vi, que alberga un mineral cotitzadíssim. El guió sempre ha estat el punt feble de Cameron, fins i tot en els seus treballs més remarcables –el mític Titanic, per exemple–, i en Avatar, un batibull esquelètic i pretensiós, només esbossa una al·legoria ecologista, humanista i panteista, poblada per personatges unidimensionals –la figura gairebé caricaturesca del coronel–, en què són evidents les referències a la política exterior agressiva dels Estats Units desenvolupada a l’era Bush. El creador de The Abyss manté intacte, sortosament, el seu poder narratiu i visual, i el seu llargmetratge funciona com un vigorós i subjugant encreuament d’aventures i ciència-ficció, en què sobresurt l’expressivitat assolida en la configuració dels avatar. El 3D més sofisticat està al servei de l’emoció, i no a l’inrevés, i en la història d’amor del protagonista amb Neytiri gaudim de les seqüències on el cineasta de Terminator II sap conjuminar una atmosfera màgica i una magnificència digital. Un bon aperitiu per preparar l’arribada, el desembre, de la seva esperadíssima seqüela.
