“La sensibilitat no té res a veure amb plorar”

Gemma Ventura és d’El Vendrell però tenia un avi de Navàs i té una àvia nascuda a Sallent. Aquest febrer va publicar el seu primer llibre, “La llei de l’hivern” (Destino), on novel·la la història d’una noia que cuida un avi moribund. Es tracta d’un monòleg interior i en primera persona que ha merescut el premi Josep Pla que atorga l’editorial Planeta.

Primer de tot: la teva àvia llegit el llibre?

Crec que si i li ha agradat, però no hem pogut parlar encara. Fa tres mesos que estic viatjant, presentat el llibre.

L’avi que surt al llibre, el Ricard, no és el teu?

No, no volia explicar la meva vida. És inventat. Encara que el llibre és un homenatge a les persones que et fan ser com son, i els avis et marquen.

En el llibre hi escrius “No us en fieu mai, dels qui ploren amb facilitat”. Vas plorar quan et van donar el premi?

No, el dia del premi vaig estar contenta. Era la nit de reis i vaig sentir que era un regal.

Recordes l’última vegada que vas plorar?

Molt difícil. No ho sé. Per mi, la sensibilitat no té res a veure amb plorar. Si algú plora amb una cançó no pensaré que és sensible sinó carrinclona. Et pots emocionar profundament sense que et caigui ni una llàgrima. Els sentiments poden prendre moltes formes.

Alguna vegada has dit que els teus avis mai van dir que t’estimaven.

Ho han demostrat amb fets. En comptes de dir t’estimo, si et fan un dinar pot ser una manera boníssima de comunicar-ho. Estimar no és una paraula, és un fet. Vivim en una hipèrbole constant: ens hem d’abraçar, dir que tot és preciós... En l’austeritat es pot trobar més veritat que en l’exageració.

En el llibre també hi escrius: “Els que anem de valents no som res més que uns porucs amb orgull”

Si, està ple de contrastos. Per parlar de la vida has de parlar de la mort, per parlar de la llum has de parlar de la foscor, si vols parlar de la vida.. la tristesa. Dins nostre portem l’oposat del què mostrem. Pots fer veure que ets una persona forta i, a dins teu, hi ha fragilitat. A més, no som d’una sola manera. No pots ser valent sempre, a vegades ets tan covard que ni et reconeixes. Pots ser bo, però a vegades ser cruel. No existeixen les persones bones ni les dones. En la bondat sempre hi ha un punt de malícia. El què m’agrada, escrivint, és obrir les persones com una magrana.

Els fantasmes existeixen?

Aquesta sembla una paraula molt terrorífica, però per mi son les persones que ens acompanyen a dins. Sento com si en el meu interior hi tingués un poble. La meva mare que viu al Vendrell, els meus amics que fa mesos que no veig... els porto a dins. Aquesta és una manera de no estar sol. Només pensar amb algú ja és com si el tinguessis al costat.

A tu també t’agrada viatjar sense ningú que t’acompanyi. De fet, vas escriure la novel·la sola a Escòcia...

Si, pots estar al costat d’algú i sentir-te sol. M’agrada viatjar pel compte i no sento soledat. En sentiria si depengués de la presència d’una persona. Veig la solitud com una font de riquesa. Ara, quan no has triat és fotut. Suposo que, quan més gran et fas, més tries amb qui comparteixes el temps. Haver d’estar amb una persona per pura companyia, no m’interessa. La vida és temps. Vull estar amb gent que sento que parla el meu llenguatge o que m’enriqueixen. Sinó, ja estic bé a casa escoltant cançons.

Has dedicat la novel·la a l’atzar. Et sembla una bona elecció?

Si, m’agrada l’atzar, allò que és imprevisible. En Josep Maria Espinàs, a qui li vaig dedicar el premi perquè és la primera persona que va confiar amb mi, deia que la tarda d’avui no existeix. És una manera senzilla de dir que no sabem què passarà. Jo hi crec. El futur ens pot portar fortunes o desgràcies. Forma part del què és viure.

Subscriu-te per seguir llegint