«Els exiliats se sentien com peixos a l’aigua pel bon ambient de Mèxic»

La Mari Carmen Serra (1948) va néixer a Ciutat de Mèxic com a filla i neta d’exiliats i mai abans havia posat els peus a Manresa. Ahir, però, va ser a la capital bagenca per parlar del seu avi i el llegat que altres intel·lectuals i científics catalans van deixar en el país que els va acollir quan l’Espanya franquista i l’Europa que s’enfonsava en la foscor de la guerra els va expulsar a l’altra banda de l’Atlàntic. La neta del filòsof i polític Jaume Serra Húnter (1878-1943) va participar en la segona jornada del Congrés Català de Filosofia i va descobrir facetes d’un avantpassat que no va arribar a conèixer.

Li deuen haver explicat que hi ha un col·legi que porta el nom del seu avi a Manresa.

Sí, i tant, la meva neta, que ha vingut amb mi, ha anat a conèixer-lo. També hi ha un carrer a Barcelona amb el seu nom. L’avi va ser rector de la Universitat de Barcelona i jo, a Mèxic, vaig tenir de mestre Pere Bosch i Gimpera.

Vostè no va seguir les passes de Jaume Serra Húnter.

No, el meu germà, que és economista, sí que té més tirada cap a la filosofia, jo em vaig decantar per l’arqueologia.

A Mèxic hi ha un llegat imponent de les civilitzacions antigues. Es dedica al món dels asteques, els maies, ...?

Ara estic treballant en un període anterior, on hi havia un poble que sempre s’ha dit que va trair els asteques posant-se al costat d’Hernán Cortés, però el nostre treball modifica la història i demostra el contrari. Eren rivals dels asteques, però no uns traidors. 

De quine època es tracta?

Del 400 aC fins el 800 dc.

I després n’hi ha que parlen de la descoberta d’Amèrica. El 400 aC, per fer un paral·lel, a Atenes hi vivia Plató. 

En el lloc on jo excavo, al jaciment de Xochitécatl, hi ha una piràmide des de la qual es veu el volcà Popocatepetl, que està actiu, i la piràmide es veu clarament que és una rèplica del volcà.

L’avi era filòsof. I els pares?

El meu pare va arribar a Mèxic als 24 anys, i es va haver de posar a treballar, té formació d’enginyer. La mare es va treure la carrera de psicologia, però no va exercir mai.

La seva ponència en el congrés de Manresa tracta sobre l’exili. D’una tragèdia com la guerra en va sorgir l’oportunitat de continuar amb una vida normal a Mèxic. Com ho va viure l’avi?

Tot i que jo no vaig conèixer l’avi Serra, sí que sempre vaig sentir com els exiliats, quan parlaven de la guerra, no ho feien amb un sentiment de tragèdia, al contrari, deien que a Mèxic s’hi sentien com peixos a l’aigua perquè hi van trobar un ambient intel·lectual i científic reconegut, i van poder continuar investigant i escrivint. La seva presència va ser un enriquiment per Mèxic, que aleshores presidia Lázaro Cárdenas. Els fills i els néts d’aquells exiliats ens sentim molt orgullosos dels nostres avis i, alhora, de ser mexicans.

Vostè entén el català...

A casa, els pares parlaven català. I jo miro la televisió catalana.

Quins programes veu?

M’agrada mirar les notícies, i també m’encanta el Polònia. Així puc escoltar parlar català.

El nom del seu avi perviu en el món acadèmic català, fins i tot hi ha un programa universitari d’incorporació de talent internacional que duu el seu nom. Passa el mateix en el Mèxic d’avui?

A la UNAM (Universitat Nacional Autònoma de Mèxic) sí, a la facultat de filosofia i lletres es manté el seu llegat. Fa poc es va reeditar el seu llibre El pensament i la vida, en una edició en català i castellà. Per Mèxic, l’arribada dels exiliats va ser un win-win, ja que van venir molts científics i intel·lectuals, però també empresaris, treballadors, ... que es van establir a Mèxic i van fer la seva vida.

La figura de Jaume Serra Húnter, cabdal en el camp de l’ensenyament de la filosofia i l’organització de la universitat a Barcelona, és un dels eixos del Congrés de Filosofia que es clou avui dissabte a Manresa. Assistint a les xerrades, ha descobert coses del seu avi que no coneixia?

En el congrés s’ha destacat que el meu avi era un home humil i discret però també molt treballador i emprenedor, i he quedat sorpresa per la quantitat de feina que va fer i de càrrecs polítics que va ocupar. Ell tenia la idea que el pensament i la cultura van molt més enllà de les coses materials, la cultura és allò que saps, que sents. No era gens materialista.

Va morir el 1943 i no va poder tornar a Catalunya.

El meu avi no, però els meus pares sí que, un cop mort Franco, venien cada estiu i, sobretot, visitaven Catalunya.

El seu pare tenia el record d’una vida que quatre dècades havia quedat interrompuda?

El pare sempre recordava coses de la seva vida anterior, com els paisatges, el menjar, ... Molts dels exiliats van escriure sobre la vida que feien a Catalunya.