Els arbres monumentals són una bona excusa per anar d’excursió

Teixos que han viscut mil primaveres, alzines que eren reclams per atrapar les aus, boscos d’avets i de pi negre tant vetustos com innaccessibles, sureres de grans dimensions i enormes prestacions que van crear una potent indústria, els estranys i escassos roures pènols, els faigs que s’enfilen quaranta metres cel amunt, ... En són molts en un país que és verd a vol d’ocell i que el César Barba va anar a veure per confeccionar un llibre que és, alhora, una invitació: Rutes per descobrir arbres monumentals.

« Catalunya és un país de bosc, gairebé la meitat de la seva superfície és arbrada», explica aquest autor de guies excursionistes que coneix el país de nord a sud, d’est a oest. La nostra és una terra procliu a generar bibliografia que ens descobreix el territori a través dels castells medievals, les capçaleres dels rius, els cims menuts aptes per als nens, les llegendes amb els seus personatges mitològics i els dòlmens prehistòrics que han perviscut durant segles. Els arbres monumentals, tal com ha demostrat Barba, també són una excusa esplèndida per dur a terme una bona excursió.

«La idea de fer un llibre de rutes per anar a veure arbres ja la tenia feia temps», apunta l’autor. L’explotació forestal a Catalunya va ser intensa perquè del bosc se’n treia fusta, llenya, carbonet, resina, suro, herbes remeieres, ... Però va arribar el moment que tots aquests productes van deixar de cotitzar pel desús i els boscos van tornar a eixamplar els seus horitzons. «Per això costa trobar forests de més d’un segle d’edat», afegeix Barba. Però n’hi ha, entre la saba nova s’escampen aquí i allà exemplars que enfonsen les arrels en la nit dels temps.

«Dins dels nous boscos hi han anat quedant mostres dels antics, i la Generalitat va identificar els arbres monumentals per fer-ne un cens, del qual me n’he nodrit jo per elaborar la guia», explica el responsable de títols diversos que proposen al lector posar-se les botes en sentit real i metafòric per assaborir la bellesa natural que s’escampa pel país.

Pins interminables a l’Anoia

Si estan disposats a deixar-se sorprendre, obrin el llibre per la pàgina 30 i descobriran que els pins blancs i els pins pinyers més alts de Catalunya són al Bedorc, a l’Espai d’Interès Natural de les Valls de l’Anoia. Una ruta de 16.5 km des de Piera que inclou l’anada i la tornada ens permet admirar els magnífics exemplars de la pineda de Can Ferrer del Coll, catalogada l’any 1995 d’arbreda excepcional. Un vendaval va fer estralls el 2009, però encara es conserven pins que s’enlairen 37 metres d’alçària. Fins i tot hi ha el pi pinyer més alt que es coneix al país, de 32 metres.

«He fet una tria de rutes que siguin assequibles per a tothom, amb moltes comarques i espècies representades», comenta Barba, aportant una dada significativa de la riquesa forestal de Catalunya: «de les 140 espècies arbòries del continent europeu, un centenar són presents aquí. No en va, «la superfície arbrada és de 1.7 milions d’hectàrees». Unes xifres que parlen per si soles de la morfologia del país.

«Els arbres catalogats no es poden tocar», explica Barba: «n’hi ha algun que es mor de forma natural, però estan protegits». I la condició de monumental, apunta l’autor i excursionista, ve donada per l’edat i/o la grandària. És en aquest sentit que destaca l’excursió que, des de l’ermita del Roseret (Fonollet, Puig-reig), mena fins l’Alzina dels Colls o Alzina Grossa: «l’imponent arbre ronda els vint metres d’alçària i té un perímetre de tronc de més de quatre metres, però el més destacat és sens dubte la immensitat de la seva capçada, a l’ombra de la qual hi acut sovint el ramat d’ovelles a la recerca d’un lloc on protegir-se del sol estiuenc».

També mereixen la consideració d’arbres monumentals el conjunt d’oliveres mil·lenàries del Fondo de l’Arion, al Montsià, on serà ben lícit deixar-se endur per la mística d’un exemplar que té, ni més menys, 1.700 anys. «Hi ha arbres que queden apartats, però val la pena fer l’esforç d’arribar-hi i contemplar-los», apunta Barba.

L’Alzina Bonica ubicada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac assumeix la representació bagenca del llibre, de la mateixa manera que ho fan tres pins de les pinasses monumentals del Solsonès. Des del pi de Viladric, a peu de carretera, podem arribar al pi Gros de Can Gaspar i al pi de la Vinya, mig amagats al bosc.

I no menys interessants són les alzines reclamadores del pla de l’Estany. «Es feien servir per caçar ocells petits, una pràctica que ja fa anys que està prohibida», anota Barba d’aquesta espècie que té la copa que arriba a terra. Una part es podava i això feia de reclam dels animalons. «No som conscients del patrimoni que tenim», reconeix l’autor.

Subscriu-te per seguir llegint