Carles Cases: de l’ermita al món

«Tot té el seu lloc. De vegades trigues a trobar-lo». Suposo que ho diu per la tauleta de nit que viu al lavabo o el marc sense quadre que penja d’una paret. O per les bases d’espelmes que fan de tovalloler o pels arxivadors convertits en petites obres d’art pintats de lluminosos colors: «M’agrada el color», diu Carles Cases (1958). El compositor sallentí estrena aquest diumenge (18 h) al Kursaal de Manresa el seu últim treball, París-Casablanca-New York, un disc creat per viatjar musicalment per tres continents i concebut, paradoxalment, on Crist va perdre l’espardenya: a l’antiga rectoria de l’ermita de Sant Esteve de Comià, a Borredà, on viu des de fa una vintena d’anys, un entorn de la seva infantesa (la seva primera composició la va fer amb 15 anys a l’harmònium de l’església de Borredà, on passava les tardes d’estiu). Una casa antiga, de pedra, sòlida, que va anar arreglant, pintant i decorant (va fer de tot, excepte de paleta) amb la paciència que dona l’inevitable pas del temps: «La casa estava en molt mal estat però li vaig veure possibilitats». Tantes que Cases, que no tenia ni carnet de cotxe, en poc més de quinze dies ja conduïa. Havia d’arribar-hi.

Des de llavors, el compositor viu i crea en un entorn solitari, d’un silenci ermità fet d’imatges: la frase és trillada però imaginin la remor del vent quan mou les fulles dels arbres. És una quietud que, a l’interior, canvia per un silenci vibrant: imaginin ara una paleta de colors transformada en desenes de quadres escampats per les estances (sobretot de pintors catalans del segle XX, Tàpies, Guinovart, Hernández Pijuan...) però també pensin en portes blaves, butaques verdes o taules vermelles. Colors: no hi ha cap ordre lògic però sí la intenció que tots els elements, trobats a la casa i recollits dels seus viatges, trobin el seu lloc. Una metàfora del mateix Cases quan va demanar a mossèn Felip de Borredà si sabia d’algun lloc per «estar tranquil de veritat». L’antiga rectoria (l’estudi era l’antiga escola) s’ha convertit en un refugi que ha creat ell mateix. I que és com ell i com la música que té al cap quan escriu: preciosista, perfeccionista.

Amb 65 anys i 50 de música, Cases treballa com un rellotge suís. Sense cap pressió (no diria no a una altra banda sonora si li interessés el projecte) escriu el que vol: ara, ha reorquestrat temes vells (molts de pel·lícules) amb vestits nous. Viatges traslladats a la partitura amb músiques que remeten a països o ciutats on ha viscut i treballat: de París al Marroc; de Venècia a Roma. Del barroc al tango, de la bossa nova a la milonga. Melodies que han esdevingut el repertori de la Carles Cases Strings Band i que presentarà demà en format quartet (ell al piano, Alberto Reguera al violí i la viola; Sveta Trushka al violoncel i Manel Fortià al contrabaix) en espera de poder fer un concert amb orquestra de corda, com es va gravar un disc que ja és al mercat. De l’ermita al món. Tot al seu lloc.

Subscriu-te per seguir llegint