Carles Cases defensa la llibertat creativa en rebre el guardó del Clam

Increïble però cert. Carles Cases va rebre ahir el Premi d’Honor del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, el Clam, i prèviament a l’acte que va tenir lloc a la sala 1 de Bages Centre de Manresa, va impartir una masterclass al públic aplegat a la 3. En un moment de la trobada, el conductor de la vetllada, Jordi Bordas, crític cinematogràfic d’aquest diari, va observar que a la pàgina de la wikipèdia es defineix el versàtil i polifacètic compositor sallentí com a autor de sardana. L’esgarip d’incredublitat que va sortir de l’interior de Cases va fer esclatar de riure els concurrents.

I sí, increïble. Però cert. Tan com la incorruptible estima del bagenc per la música, que ahir va parlar durant gairebé una hora de la relació amb el cinema. No en va, Cases ha signat la banda sonora d’una setantena de films, molts d’ells en produccions de Ventura Pons però també colze a colze amb altres directors com Gonzalo Suárez, a qui va definir com a amic.

«Ell és asturià i un dia em va demanar que anés a veure’l», va comentar sobre l’autor d’El genio tranquilo. «Vaig agafar un avió i quan vaig arribar em va portar a una platja on hi havia una roca foradada, per dins s’hi escolaven les onades i quan en venia una em va demanar que ho sentís. Amb l’última gota, va afirmar que allò era la música. Això és molt estimulant i fa que tinguis moltes ganes de treballar amb un director», va recordar.

Malgrat que després de dues fructíferes dècades, Cases es va apartar del setè art, el bagatge com a compositor s’erigeix com un dels grans llegats de la seva trajectòria. «Jo arranjava cançons pel Lluís Llach, vem estar vuit o deu anys junts i un dia em va dir que havia de fer la meva, treure la meva creativitat perquè, vulguis que no, està molt bé treballar amb un cantant però sempre és la mateixa tessitura», va apuntar Cases, que va repetir en més d’una ocasió el compromís amb la llibertat artística que guia el seu treball.

Geni i figura, quan Bordas li va recordar que el 2010 va rebre el Premi Plácido del Festival de Cinema Negre de Manresa, Cases va admetre que just aquest diumenge el seu amic i musicòleg Oriol Pérez li va dir que encara el tenia a casa, perquè el dia en qüestió el va anar a recollir ell.

Admirador de compositors com Morricone i Badalamenti, va parlar dels cinc anys viscuts a Cuba. «De dia aprenia i a la nit anava a concerts. Fa poc hi vaig tornar i ja no se sent salsa, tot és reggaeton», va lamentar fent riure, de nou, els presents.