Aurora i l'Espanya franquista, dos retrats d'una societat malalta

"Os lo cuento para que lo sepáis pero, sobre todo, para que no lo olvidéis" són les paraules de Germán Velázquez, un dels protagonistes de La madre de Frankenstein, la novel·la d’Almudena Grandes de la que se’n pot gaudir la seva versió teatral fins el 30 de desembre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

Carme Portacelli signa la direcció del muntatge que apropa i dona a conèixer a l’espectador la història d’Aurora Rodríguez Carballeira, la dona que l’any 1933 va assassinar la seva filla, Hildegart. Aurora, convençuda de les teories eugenèsiques, va convertir Hildegart en la seva obra, la seva filla prodigi. Quan va percebre que perdia el control sobre la noia, la va assassinar amb quatre trets mentre dormia. Però la història d’Aurora és només un inici per mostrar un retrat d’una de les èpoques més fosques de la dictadura franquista espanyola.

Anys 50. L’acció situa a l’espectador al psiquiàtric de Ciempozuelos. Aurora (Blanca Portillo) roman ingressada allà després del judici per l’assassinat de la seva filla. Al centre hi acaba d’arribar Germán Velázquez (Pablo Derqui), un psiquiatra espanyol provinent de Suïssa per posar en pràctica un tractament experimental per l’esquizofrènia. El vincle entre Germán i Aurora és molt més proper del que ningú sap. Després de l’assassinat de Hildegart, el pare de Germán havia fet l'avaluació psiquiàtrica d’Aurora abans del judici i ell ho havia escoltat darrera la porta de la consulta del seu pare. El Germán adolescent va marxar a Suïssa després de la detenció del seu pare durant la Guerra Civil. Un potent nucli narratiu en el que conflueixen diferents històries i personatges impactants que acaben de configurar aquest gris retrat de la societat franquista dels anys 50.

Una època obscura i obtusa. Un pensament vertical, unidireccional, en nom d’unes creences, actituds, aparences sectaristes, frustrants des del punt de vista de les més simples lògiques. Una dictura consolidada sobre un ultra catolicisme de dogmes i càstigs apocalíptics, desterraments de fe i vessaments de sang quan el pensament no segueix aquestes línees fèrries. Un aparador de suposada normalitat cap a l’exterior, una societat de misèria, pobresa i mort. L’avenç, el lliure pensament, la llibertat, no s’incloien en aquella mancadíssima Espanya.

Aquest obscurantisme queda precisament representat en el muntatge de Portacelli, el joc de petits punts de llum, ombra i foscor que passegen i actuen activament durant el decurs del muntatge. La peça salta d’història en història, de protagonista en protagonista que es mouen sota l’amenaça de la perpètua espasa de Damocles en la que viuen. Però malgrat aquest jou de submissió, un esperit de lluita infatigable, perpetu, malgrat que en moltes ocasions esdevingui picar ferro fred. Un muntatge coral en el que s’avança aquesta especial trobada i relació entre Aurora i Germán. Portillo ofereix una Aurora dual, amb qui es pot sentir aversió o empatia amb rapidesa, en una intrigant i atraient interpretació i amb un magnífic Pablo Derqui al servei total d’un text, una intensa història, en la dualitat de personatge actiu i narrador, les esperances i la frustració en aquest devenir de personalitats, situacions, circumstàncies, conseqüències.

Una redescoberta del talent narratiu d’Almudena Grandes fet teatre. Un muntatge viu, de memòria històrica, malauradament sempre tan ràpidament oblidada i necessària.