La recuperació d’un clàssic del cinema espanyol

Cineclub recupera aquest diumenge Los Tarantos (1963), un dels clàssics del cinema rodat en el nostre país, que esdevingué el tercer llargmetratge de l’estat espanyol (el segon fou Plácido) nominat als Oscars en la categoria del millor film de parla no anglesa. La pel·lícula adapta un muntatge escènic d’Alfredo Mañas, La historia de los Tarantos, que s’inspirava, així mateix, en dues obres teatrals amb una empremta gegantina: Romeo i Julieta (Shakespeare) i Bodas de sangre (García Lorca). La Barcelona gitana és l’escenari de la història d’amor convulsa de Juana i Rafael, que pertanyen a dues famílies rivals, Los Tarantos i Los Zorongos. Los Tarantos s’imposa com un dels treballs més personals i valuosos de Francisco Rovira Beleta (1912-1999), que excel·lí en els anys seixanta. El director barceloní va trencar en aquesta dècada els esquemes més rígids que dominaven el cinema concebut sota la dictadura. El 1962 havia sobresortit amb Los atracadores, en que apareixia per primera vegada a la pantalla gran el garrote vil. La seva voluntat testimonial de copsar una Barcelona real, allunyada de la propaganda triomfalista, continuà un any més tard amb una proposta en què una superfície aparentment folklòrica (el franquisme explotava en aquella època la vessant més lleugera del flamenc) amagava astutament una mirada audaç i insòlita a una realitat oblidada (les barraques de Somorrostro i Montjuïc) que la censura hagués rebutjat sense l’embolcall d’un melodrama gitano. La cinta conté un bon grapat de seqüències memorables: el llegendari Antonio Gades ballant a La Rambla, i la mítica Carme Amaya exprimint l’últim alè de la seva genialitat (una de les bailaoras flamenques més grans de la història): va morir poc abans de la seva estrena.