Gemma Humet i el poder de les formigues

Des del 2001 que a Manresa s’hi programen de manera regular concerts de cantautors, gràcies a la gent incansable d’El Club de la Cançó. El cicle va néixer a la sala El Sielu i, després d’una aturada, es va reprendre al teatre Kursaal. Cada concert inclou la presentació d’algú que s’estima l’artista. Dijous a la nit la melòmana manresana Cinta Carrera va introduir a l’estrella de la nit, la terrassenca Gemma Humet.

Des de dalt de l’escenari va llegir un bonic text de la mateixa Humet. «Sovint em plantejo si ser formiga m’ha portat a ser qui soc. O si, per contra, hauria d’haver estat escarabat, abella reina o un depredador voraç». El text, recollit en el llibre Els dies que m’habiten (2022), acaba dient que no s’ha subestimar mai «el poder d’una formiga».

Una carrera discreta

Amb modèstia però amb convenciment, Gemma Humet ha anat construint una interessant carrera musical. Lluny de les modes, ha publicat quatre discos i ha actuat en tota mena de formats. Molts concerts han estat amb el guitarrista Toti Soler, amb qui fa 15 anys que es coneixen. «Sense ell potser no seria on soc», diu amb humilitat.

Els seus recitals, amb o sense Toti Soler, s’han convertit en un dels secrets més ben guardats de la música del país. Dijous ho va tornar a demostrar descalça, asseguda davant d’un piano embolicat a l’estil shibari i en un escenari en forma de núvol blanc. Així és la seva actual gira, Miralls, que compta amb la direcció artística de Lluís Danès, que hi imprimeix el seu estil vaporós. El repertori homenatja artistes que la fan vibrar com Clara Peya, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o el seu tiet Joan Baptista Humet.  

La neboda del Joan Baptista

El concert va començar i acabar amb la preciosíssima Gemma, una cançó que Joan Baptista Humet va dedicar a la seva germana, que per una malaltia vivia amb cadira de rodes. «Guaita les flors / que són boniques / i no caminen», diu la lletra.

Joan Baptista Humet va retirar-se dels escenaris a finals dels 80, quan naixia la seva neboda Gemma. «Cantant les seves cançons sento que es tanca un cercle», deia. Ho fa amb una veu diàfana, a vegades un finíssim fil, d’altres una torrentada. Combina versos musicats de Maria Mercè Marçal, Joana Raspall i Roc Casagran amb cançons pròpies com la que diu que «ser dèbil també és ser perfecta».

Una carpeta amb records

La nit de dijous a Manresa va acabar amb el seu Himne al futur, on el cel «torna a ser brillant» i del fang «en tornen a brotar flors». Com ja és habitual a El Club de la Cançó, les persones del públic que van voler van poder escriure les seves impressiones en una cartolina que Humet es va emportar de record dins d’una carpeta. Un dels espectadors, encara emocionat li va escriure a peu dret una bonica dedicatòria. Li donava les gràcies i li deia, amb bona cal·ligrafia, que la nit havia estat «inoblidable».