"Amália Rodrigues és una referent inexcusable del fado"

"Un apropament a la persona", aquest és l’enfocament que Névoa i el guitarrista Vicenç Solsona han escollit per a homenatjar una de les grans dives del fado: Amália Rodrigues. Fugint de les seves obres més conegudes, els dos artistes presenten avui, a la sala petita del Kursaal de Manresa (19 h), Paraula d’Amália, un recital que enceta la temporada d’El Club de la Cançó. També serà el títol del proper disc de la intèrpret barcelonina però nascuda a Madrid "per accident".

Com d’important considera Amália Rodrigues entre les intèrprets de fado?

És una referent inexcusable, en el món del fado hi ha un abans i un després fruit de la seva carrera. Ella va ser qui va començar a cantar amb melismes. També va ser diferencial la manera de mostrar-se al públic i conduir els seus concerts.

Una avançada a la seva època...

Sí, també va ser la primera a encarregar noves obres a poetes del seu temps. Fins aleshores el fado era una música molt improvisada. Rodrigues va obrir una línia de creació més contemporània.

Presenta avui un projecte que estava previst que s’estrenés el 2020, per celebrar el centenari del naixement de Rodrigues. 

Que aquesta celebració íntima que proposem s’hagi postergat potser ha anat bé. Hem pogut destil·lar una mica més el que volíem dir. D’aquesta manera, crec que no hem caigut en tòpics o cançons inexcusables. La tria es basa en els seus propis textos, que va començar a cantar quan tenia gairebé seixanta anys. El valor d’aquestes obres resideix en el fet que tracten històries autoreferencials, per aquest motiu, titulem l’espectacle Paraula d’Amália.

Per tant, acosten al públic la persona, i no tant el personatge.

Sí, ella era una diva del fado, per descomptat, però optem per fer un repertori molt més íntim. Per conèixer la dona que estava amb els seus amics i la seva família.

Així doncs, el recital es basa en els seus textos originals?

Rodrigues va demanar als seus compositors de confiança que musicalitzessin els seus textos. Nosaltres hem fet unes versions que són una mica més complexes harmònicament.

Ho ha fet amb Vicenç Solsona, amb qui ja ha col·laborat en diferents projectes personals.

Sí, ara fa més de deu anys vam fer el primer repertori conjunt. Treballem molt bé com a duet.

Quan publicaran el disc?

Encara no ho sabem. No és perquè no vulguem, és per un tema de drets, que a Portugal s’ho estan mirant tot amb lupa. (Riu)

Què considera que és el més interessant de la proposta?

Aquest apropament tan íntim a la persona. També la posada en escena. Amb el Vicenç sempre hem estat molt austers. Som ell i jo, dues cadires i els nostres instruments. D’aquesta manera em sembla que és més efectiu que el públic connecti amb el contingut. 

I com ha reaccionat el públic en els concerts que han fet fins ara?

Agraeix molt que fem aflorar la persona. A vegades el personatge devora l’individu. Aconseguim explicar la vida de l’Amália amb les seves pròpies paraules. 

Ja ha vingut a El Club de la Cançó en tres ocasions, què recorda d’aquelles experiències?

Manresa és una ciutat fantàstica. Ja fa anys que m’hi relaciono, i em sembla que la quantitat d’activisme cultural i social que hi ha és increïble. El projecte d’El Galliner hauria de ser un referent per a moltes altres ciutats que potser no tenen una programació cultural com cal. El públic ve amb molt bona predisposició, i també arrisca amb propostes que no coneixen, sempre és un plaer.

Com el fado? Com se sent quan descobreix aquest estil musical d’arrel al públic?

És molt bonic. Als meus concerts molta gent em ve a veure a mi directament, altres venen perquè coneixen el fado i els agrada, i també hi ha gent que ve sense saber què ve a veure. Però les músiques d’arrel connecten molt bé amb les persones. Sempre hi ha gent que s’emociona al final de cada concert.

En l’actuació d’avui cantarà en portuguès, però en un passat es va atrevir a fer-ho en català.

Connectar sentimentalment és molt interessant, però quan s’entenen literalment els missatges encara s’entra més en el joc. Abans de cada cançó en portuguès explico una mica de què va, perquè la gent pugui connectar.

Com espera que la rebi el públic del Kursaal?

Mai tinc masses expectatives perquè si no es compleixen és una mica frustrant. Espero que s’ompli de gent que vulgui acompanyar-me i saber coses de l’Amália. I sobretot, que marxin amb ganes de tornar-me a veure (riu) i de voler saber més de l’Amália. De conèixer el seu valor en la música d’arrel global. Rodrigues va obrir la possibilitat que les cançons de les tavernes poguessin sonar als grans escenaris.

Subscriu-te per seguir llegint