«Ho vaig deixar tot i vaig escriure una novel·la al telèfon mentre viatjava»

Marc Font (Gironella, 1989) es treu el mòbil de la butxaca, entra a l’aplicació de notes i un llibre gairebé sencer es desplega davant dels ulls atònits de l’interlocutor, una primera novel·la d’un autor desconegut que publica ni més ni menys que La Campana, prestigiós segell literari de narrativa en català que avui en dia perviu abrigat pel gegant Penguin Random House. El responsable del miracle encara té una sorpresa més amagada a la bossa: «va arribar un dia en què vaig necessitar posar ordre en tot el que estava escrivint i ho vaig fer aquí» explica davant unes estovalles de paper de bar de menús, color marró cartó, plenes d’un munt de frases i requadres que només ell entén.

La protagonista és una nena de 12 anys a qui els pares treuen de l’escola per emparellar-la, a canvi de diners, amb un home ric i més gran. En quin moment li passa pel cap un argument amb aquest escenari tan, diguem-ne, angoixant?

Vaig viure a Gràcia vuit anys. Durant el confinament de la covid vaig escriure un relat curt per a un concurs del Centre Cívic Tomasa Cuevas de les Corts, a Barcelona, i vaig guanyar. Aleshores treballava en una escola concertada de l’Hospitalet però me’n vaig cansar, vaig voler fer un canvi i amb un amic vam agafar un vol fins a Guayaquil, el setembre del 2021. Havien de ser un parell de mesos però ens n’hi vem estar set, 12.000 km fins a Mèxic en autobús. 

Això sí que és fer un cop de cap.

Tenia moltes estones lliures que vaig aprofitar per llegir, però també per recuperar el relat i ampliar-lo. Posava música en àrab al telèfon, perquè així la lletra no em distreia, i anava escrivint la novel·la al mòbil. Quan vaig tornar a Gironella la vaig acabar. També tenia una llibreta on apuntava idees, informacions que trobava, documentació, ... No hi havia un esquema, res estava planificat, però vaig anar escrivint i si necessitava ajuda la demanava.

En què el van ajudar?

Li vaig demanar a la periodista de successos Anna Punsí si sabia d’alguna planta que sigui letal per les persones i em va suggerir la tora blava. No ens coneíxiem però ens seguíem a Twitter.

Les xarxes serveixen per a alguna cosa més que presumir i odiar.

En el llibre descric una època que jo no vaig viure i per documentar-me sobre la Barcelona dels anys 60 vaig escriure a Twitter si algú em podia donar un cop de mà. I em va respondre una àvia que es diu Margarita Sans. La seva ajuda va ser molt important perquè em va corregir, em va orientar, ... i no ens vam conèixer personalment fins al dia de la presentació de la novel·la a Barcelona. Em va resoldre dubtes sobre la vida burgesa, em va avisar que si algú se suïcidava no podia ser enterrat en un cementiri cristià, ... 

L’acció es desenvolupa als anys 60 i en l’actualitat, amb un home de Gràcia que té de veïna una dona gran que encara fa de modista i que un dia irromp amb vehemència a la seva vida. Podem dir que la novel·la és negra?

Comença amb un to costumista, però de mica en mica es va ennegrint. Vaig participar al festival Tiana Negra i el mes d’abril seré al Taradell Negre. És un gènere en el que m’hi sento còmode i la part de la novel·la que més vaig gaudir escrivint és la trama de la investigació que fa en Xavi, que treballa de corrector a La Vanguardia i vol saber més coses de la seva veïna Loreto. Les novel·les on hi ha aquest component d’investigació són les que més llegeixo, com la trilogia de Baztan de la Dolores Redondo, la de Carmen Mola, les novel·les de l’Stieg Larsson, ...

Com va plantejar la intriga?

M’agrada deixar cada capítol en el punt just que enganxi el lector, li faci tenir ganes de continuar i, alhora, a mi també em faci voler escriure més. M’agrada el component psicològic, i per això el relat és en primera persona, crec que la novel·la hi guanya fent-ho així. Vull entendre la ment humana, les intrigues familiars, ... Un llibre que m’ha interessat molt és Els nois de Hidden Valley Road.

Quins altres temes volia tocar?

Parlo de la solitud de la gent gran: a la Gràcia d’abans hi havia lligams entre la gent, avui ningú es coneix. També hi ha el tema de l’emancipació de la dona, perquè al llibre s’ambienta en una època en què havien de ser submises.

Vostè té vincles amb el món de la costura i les modistes?

No, però volia que la Loreto fes col·lecció d’una cosa ben curiosa i se’m va acudir que fossin vestits de núvia. A casa, però, sempre hem tingut relació amb el tèxtil, els avis i la mare van treballar a Cal Metre, a Gironella. 

Té ganes que arribi Sant Jordi?

Sí, i tant. Estic gaudint tot el que m’està passant. El dia de Sant Jordi m’estaré el matí a Barcelona i, a la tarda, ho faré a Manresa, a la parada de la Llibreria Parcir. 

No tothom pot ser a Sant Jordi amb un llibre de La Campana.

Tinc un amic de Berga, el Gerard Espelt, que és editor i em va recomanar que busqués una agència per moure el llibre. Vaig contactar amb The Foreign Office i van rebre respostes positives tant de Planeta com Penguin, i em van aconsellar aquesta darrera opció perquè busquen reforçar la seva col·lecció de narrativa catalana.