Triquell, cantant: «Per poder vomitar, cal que portem alguna cosa a dins»

Cesc Fuentes i Triquell (Sant Quirze del Vallès, 2000) ha fet música des de l’adolescència. Va assolir la popularitat arran del seu pas estel·lar pel concurs musical televisiu Eufòria. I va aprofitar la fama per tirar endavant el seu propi projecte musical, que es mou entre el pop i la música urbans, i que ha donat èxits com les cançons Jugular i CDB i espardenyes, incloses en el seu disc de debut Entre fluids. Li va valdre el premi Enderrock a millor disc revelació i va fer una quarantena concerts per tot Catalunya. El juny passat, per exemple, va omplir les 800 butaques del teatre Kursaal. Demà (21.30 h, a La Clandestina, antiga sala Stroika), en un concert organitzat per la Casa de la Música a Manresa, torna a la capital del Bages amb nou material, un EP de 6 cançons que es titula FOMO.

Fa tant sols quatre dies va anunciar que havia d’anar més a poc a poc, i arriba el concert d’aquest dissabte a Manresa. Com encaixa una cosa amb l’altra?

Hem donat prioritat als concerts de sala, que són idonis pel tipus de directe que fem. Vull anar més a poc a poc pel que fa a concerts, festes majors... i centrar-me en altres vessants que no siguin només el projecte, que és molt maco i m’ha donat moltes alegries. No es tracta de parar, sinó de tenir temps per llegir, culturitzar-me, aprendre d’altres, cultivar idees... El concert ja es va aplaçar a l’octubre, perquè feia poc que havia actuat al teatre Kursaal, i tenia un deute amb el públic. I en tinc ganes, perquè a la Stroika també és on vam fer els assajos de preparació del directe, l’any passat. Tinc ganes de tocar-hi.

El juny passat al Kursaal hi va presentar Entre fluids (Halley Records, 2023) i ara arriba a La Clandestina, antiga Stroika, amb FOMO (Halley Records, 2024), un EP amb sis noves cançons. Tot va molt ràpid?

La voràgine extrema és acceptar els ritmes que va el món. FOMO és un quadern de bitàcola d’experiències viscudes, que havia de treure per poder descomprimir-me i enfocar-me a mig-llarg plaç. És un apèndix més autogestionat i psicodèlic que Entre fluids. Serien com germans.

Al concert de dissabte hi combinarà els audiovisuals, com a la presentació de FOMO al Centre d’Arts Digitals Ideal de Barcelona?

Tant de bo a les sales de concert d’arreu hi pogués oferir un directe al nivell del de l’Ideal. Però la realitat és que de sales com aquestes només n’hi ha dues: una a Barcelona i una altra a Madrid. Però amb els recursos humils del projecte, intentem que s’hi assimili, que sigui el més semblant possible al de l’Ideal, però no hi haurà pantalles 360 graus ni podré ser al mig del públic, perquè m’hauré d’adaptar a les condicions de la sala.

I s’hi ha d’anar a ballar o a dormir?

Trobo que la música és una via d’escapatòria diferent per a cadascú: hi ha a qui li agrada observar i pensar, a altres ballar, a altres parlar amb el del costat, i a altres tancar els ulls i fer el seu viatge, somiar. És una invitació a viure-la cadascú a la seva manera. Hi ha una visió inherent que hem de ballar, però la música és gaudible d’altres maneres. Per tant, hi ha moments més reflexius, altres més prosaics, més discotequers... Hi ha de tot, i és un viatge per diferents estats d’ànim.

FOMO són les sigles en anglès de Fear of Missing Out. En català, por de perdre’s alguna cosa. Havia de buidar el pap del què li estava passant?

Tinc 24 anys, i he hagut de processar un creixement no del tot orgànic, sinó exponencial. Em cal respectar el que em demana el cos, perquè no me’n vull penedir d’aquí uns anys. Això no vol dir no treballar en absolut. Sóc fill de classe obrera, i m’agrada molt currar. Simplement és que no vull fer un procés creatiu monotema. Vull escriure un llibre, una sèrie, una pel·li, escriure per escriure, pintar... viure! Per donar idees a l’autor.

I ha començat a fer aquestes coses?

He començat. Sóc el primer que en comptes de parar, ja estic centrant-me en el que vindrà. Estic en el punt de culturitzar-me, de recopilar, per després poder fer una vomitada. Però per poder vomitar, cal que portem alguna cosa a dins, i això no ens ho permetem els ritmes naturals. Llavors surten coses amb el pilot automàtic, i no ens fem cap favor si fem música per fer i per acontentar els altres en comptes d’un mateix.

A FOMO carrega contra tot: contra la ciutat a FUMS!, contra les pantalles a Treu-me...

He estat víctima de l’alienació, de l’abús de les xarxes... He viscut una nova realitat en la qual cultivar l’hort, que és un camp de mines. I aflora una part de mi, més antropològica, de conservar el pensament crític. Entre fluids era més espiritual i màntric, més de portes endins, i FOMO és més lliure de pretextos i de cànons, denuncia els vicis del món on vivim, dinàmiques bastant perilloses. Ala ciutat hi ha un nucli de coses que se’ns en van de les mans. Em costa parlar de mi. És una etapa que vaig viure, i ara estic en un punt diferent. Em serveix per passar pàgina.

Tinc la sensació que se sent més còmode component que no pas a l’escenari...

A l’escenari em desinhibeixo i m’allibero. Però del que més gaudeixo és de poder escriure, i poder vomitar, descomprimir-me. Són dues coses diferents, i ni una ni altra és millor. Tot té el seu espai i el seu temps, i ara l’espai i el temps és per a la composició, tot i que també per a la reproducció del que faig.

Fa un moment parlava del pensament crític, que no es troba en gaires grups de música actualment. Vostè sí que té la necessitat de mullar-se?

Suposo que sí. Tampoc vull abanderar com ha de ser la música, que és un reflex de com som com a societat. No vull comparar-me, ni dir que és millor o pitjor que cap altra.

Ha dit: «estic fins als collons de Jugular». Això no ho dirien gaires artistes d’una cançó seva...

És un titular que, descontextualitzat, es pot mal interpretar. Simplement feia conya... Evidentment és una cançó que hem fet molt i hi ha aquest amor-odi que cadascú té amb la seva obra.

Li agrada més ser alternatiu que no pas popular?

Això també és verborrea en el sentit que un mateix comet l’error autoproclamar-se alternatiu o popular. Cada cançó té el seu recorregut. No cal obsessionar-se. Totes les cançons són màgiques pel que són. De les dues facetes es pot aprendre.

S’ha autoqüestionat el seu pas per Eufòria. A hores d’ara com està la balança? Hi veu més coses positives o més de negatives?

Estic en una altra etapa. Ho veig com un fenomen que funciona pel que és. Ja ho he comentat. Pel factor humà és una etapa de la qual no em penedeixo. Va passar el que havia de passar, i estic agraït, però intento obrir consciències. Des de d’una posició de privilegi tothom aplaudeix, però hem de ser conscients de què reflectim, i quins formats alimenten i beneficien la cultura i l’artista i quins al negoci, al mass media i al show business. M’emporto persones, que guardo al cor. Hi ha qualitat humana, però la direcció és màrquetingniana i hem de ser conscients de les tendències que sol tenir.

De tot el repertori que li van fer cantar, en salvaria Tobogan?

No sé.

Però s’emmiralla en Zoo?

M’agrada molt forma de pensar, d’escriure d’en Panxo. És un model de conducta per al jovent i per a la societat en general, ha fet molt bé a la societat valenciana i dels Països Catalans. Però res millor que Zoo per interpretar una cançó de Zoo, i res millor que Raimon per interpretar una cançó de Raimon. Emocionalment, guardo un record, bastant important per mi com a persona, d’Al vent. Tot el que va passar és per alguna cosa, cal agrair-ho i tirar endavant.

Vostè va començar a fer música en anglès i es va passar al català. Va ser una decisió política?

Sí i no. També segueixo cantant en anglès, a Entre fluids hi ha una cançó en anglès i exploro una altra vessant. Estimo les dues llengües, perquè la llengua és l’eina i decideixes com l’utilitzes. Potser d’aquí a un temps faig una cançó en portuguès... o en rus!

S’acaba d’anunciar que el 5 de maig faran una calçotada amb els Figa Flawas a Londres. Li fa il·lusió?

I tant! Lliga amb el projecte, la qualitat humana dels Figa Flawas és brutal, som de la mateixa discogràfica. I vam decidir embarcar-nos. A la promotora Bona gent li feia il·lusió, es podrà fer música i hi ha ganes.

I just avui [dimecres passat] es publica Que et vagi bé, la col·laboració que ha fet amb Sopa de Cabra per al seu proper disc Ànima.

Sí, just tinc aquí al davant el Gerard. Se’n pot aprendre molt i té cabòries al cap com jo. Ens ho hem passat bé fent aquesta cançó. Estic centrat en aprendre i conèixer gent nova i dinàmiques de treball noves. I sortiran noves col·laboracions. Ja n’ha sortit una Ginestà i n’hi haurà més. Estic altruista i amb ganes d’aprendre altres dinàmiques creatives.

Va omplir les 800 butaques del teatre Kursaal, però alguns seguidors seus arran d’Eufòria van fer-se enrera quan van saber que en comptes de cantar el repertori del programa presentaria temes propis. És una mostra que el personatge es va menjar la seva música?

És una reflexió que he estat fent durant bastant temps. Significa que es van quedar amb la persona que hi havia a la tele. Entre les meves facetes, no sóc intèrpret, no em considero cantant. I qui vulgui donar suport al meu món musical guai, i qui no, doncs gràcies i que vagi bé. No està a les meves mans.

És impossible agradar a tothom.

I qui s’hi obsessioni acabarà sent sociòpata.

Ha arribat a la conclusió que en Cesc és més important que en Triquell?

En això parlo per tothom: sempre és més important la persona que la feina. Crec que som més del que fem. El valor del què vivim, és pel que som i no només pel que fem. Estimo el meu projecte, el meu cognom, i estimo la música, però també estimo la persona i la vida que es mereix viure.