Els paisatges d'Antonio Aguilera omplen de llum el Cercle Artístic

Les dues filles del manresà Antonio Aguilera (1932) tenen gustos artístics oposats: «a la Rosa Maria li agrada la meva pintura realista, de paisatges, i l’Eva vol que faci quadres abstractes, i algun en tinc, però no ho gaudeixo, i si jo no gaudeixo, el quadre pateix». En canvi, la vintena d’olis recents que omplen les parets de la sala d’exposicions del Cercle Artístic de Manresa «no pateixen» i transmeten serenor. La mostra es pot visitar fins aquest divendres, 15 de març, en horari de 18 a 20.30 h i entrada lliure.

«Potser és una pintura passada de moda, però és la que m’agrada i ara ja no canviaré», explica el pintor de 93 anys. Erra el pronòstic perquè tot allò que la pintura provoca en l’ànim no és un producte caduc però s’entén la pulsió de deixar clar que «jo m’ho passo bé». Les panoràmiques de Montserrat des del cantó bagenc i les marines protagonitzen la majoria de peces de l’exposició, on hi ha poca figura i algun altre detall del país com la façana de la catedral de Solsona, la vall Fosca i un carrer perifèric de Tossa de Mar que defuig l’estampa típica del poble amb el castell sempre al fons omnipresent.

«Vaig començar anant a classe amb l’Evarist Basiana, tenia onze anys», recorda Aguilera. Allí va coincidir amb Josep Vila Closes i el caricaturista Manel Duran. S’hi va estar fins als quinze i aleshores es va posar a treballar. «També vaig aprendre amb el professor Hurtado, al Peguera», afegeix. 

En tornar del servei militar, va estar durant cinc anys a la part alta de Barcelona pintant pisos, fent decoració de motllures, flors, aplicacions d’or, brunyit i patinat. De retorn a Manresa, es va casar amb la Rosa Terrado i va continuar treballant, «vaig fer tota la retolació de l’Ajuntament en temps de l’alcalde Joan Cornet», rememora. «Un dia, el 1970, en Mariano Padró em va demanar si volia entrar a treballar a l’Atlàntida, que encara no s’havia obert, vaig acceptar i m’hi vaig estar vint-i-nou anys, ens vam jubilar al mateix temps». 

Aguilera feia de tot, «de les 8 del matí a 2/4 d’1 de la nit», recorda: «preparava el taquillatge, anava a buscar canvi, venia entrades quan calia ... un dia, em va tocar anar a la taquilla del Goya, el projeccionista no arribava i, quan ja estàvem tornant els diners als espectadors enfadats que marxaven, va arribar ell ben borratxo. Una galleda de cafè, un bany i a treballar». Va passar pel Teatre Conservatori, el Kursaal, ... i el 1984 va reprendre el contacte amb l’art pictòrica. Primer, al Casal de la Gent Gran, amb Josep Maria Massegú de professor. I allí va conèixer Joaquim Guitart, que el va introduir al Cercle Artístic de Manresa.

L’Oriol Olivé el va animar a participar en els concursos de pintura ràpida que se celebraven arreu del territori de la Catalunya Central, on va conrear l’aquarel·la, «una tècnica difícil perquè si no l’encertes a la primera, malament». Va guanyar premis i es va anar retrobant amb la passió que havia descobert quan era un nen.

«Aquestes parets les he pintat dues vegades», indica Aguilera assenyalant els murs blancs on pengen ara els seus olis. Sent el Cercle molt endins, sempre a punt per donar un cop de mà. Del 2013 al 2022 va fer de cap de taller de pintura a l’oli i acrílic. I les seves dues anteriors exposicions les va acollir també la seu de l’entitat.

«Els cels no poden ser plans», comenta l’autor d’uns paisatges on el color defineix de forma poderosa la textura d’unes obres que, com una marina on hi ha tres pescadors amb els peus dins l’aigua, exhibeixen el vigor creatiu d’un artista que, en la norantena, insisteix en el fet que «m’ho passo bé» i, a més, «el metge em va dir que va bé per tenir el cap ocupat». Abans pintava a l’aire lliure i ara fa fotos i les recrea a l’estudi on, entre altres encàrrecs, va fer els setze quadres que li va demanar la Rosa Maria quan es va casar.