El necessari debat sobrela memòria

Cineclub projecta aquest diumenge El mestre que va prometre el mar. Sabíeu que Espanya és, juntament amb Cambodja, el país del món amb més fosses comunes? Un vergonya gegantina. El mestre que va prometre el mar suposa una nova i necessària aportació del cinema al debat de la memòria històrica. El film s’inspira en un text del Francesc Escribano, i recupera oportunament l’experiència de l’Antoni Benaiges, un mestre de Mont-Roig del Camp que fou destinat el 1935 a Bañuelos de Bureba i revolucionà aquest poblet castellà amb una pedagogia activa que seguia l’innovador mètode Freinet. El film recorda irremeiablement la preciosa La lengua de las mariposas,i s’aferma en una narració que intercala dues recerques i dues etapes històriques diferents però estretament associades. La depressiva Ariadna busca en el present el seu besavi en una fosa comuna, mentre que l’entusiasta Antoni Benaiges lluita en els anys paradigmàtics de la Segona República perquè els seus alumnes siguin lliures. La pel·lícula és tan desequilibrada com potent. La recreació del mestre (un excel·lent Enric Auquer) i de la seva època resulta molt convincent. Però els fragments que transcorren en el segle XXI no estan a la mateixa alçada perquè arroseguen el llast d’un personatge femení (una esforçada composició de la Laia Costa) poc definit. La realitzadora barcelonina Patricia Font ha canviat ostensiblement de registre (va dirigir la comèdia Gente que viene y bah) i reivindica mitjançant la figura emblemàtica de Benaiges els valors progressistes que ell defensà i que foren silenciats durant quatre dècades. Creieu en les casualitats? La imperfecta però recomanable El mestre que va prometre el mar s’estrenà en uns moments en què els sectors més retrògrads tornen a invocar la foscor del feixisme.