«Carles Riba es va sentir emocionat quan va ser al davant del Partenó»

Carles Riba no va escriure cap llibre sobre l’anhelat viatge a Grècia que va realitzar l’estiu del 1927 amb la seva parella, Clementina Arderiu, però en va deixar constància en diversos documents als quals Carles-Jordi Guardiola (Manresa, 1942) ha tret la pols per recrear la visita del poeta a la terra dels antics savis que tant admirava. Publicat per La Magrana, l’editorial que va fundar el 1975 amb tres altres esperits inquiets, L’inoblidable viatge a Grècia és alhora un homenatge i una demostració del coneixement que atresora el bagenc d’una de les grans personalitats de les lletres catalanes.

Amb quina expectativa va emprendre Riba el viatge?

Un cop va dir que un escriptor «de professió i de vocació no pot prescindir de Grècia». Encara no havia fet el viatge de noces amb la Clementina i tenien uns diners guardats. Pel que sembla, Cambó li va pagar el bitllet, però no coneixem la importància del mecenatge ni les condicions, no he trobat cap carta ni cap document sobre el tema. Només unes anotacions en una petita agenda.

Què esperava trobar a Grècia?

Volia tocar la terra sagrada. Davant del Partenó es va sentir emocionat i, alhora, crític. En una carta a Josep Obiols escriu: «sobre un turó groguenc, una joguineta trencada: imagineu el Partenó fet com a petjapapers, igual que les torres de pasta de les merceries de Pisa; petit, però retallat, ferm en tots dos sentits, horitzontal i vertical, amb un esplèndid no sé què de despectiu i d’atraient alhora, com si us digués que l’heu de prendre tal com ell voldrà ésser (segons càlculs exactes) o deixar-lo per anar-vos-en a ballar el charleston en algun restaurant tifa del peu de l’Acròpolis».

Riba, però, no en va fer cap llibre del viatge. 

No, però en va deixar constància a les cartes. N’envia, entre altres, al seu amic Obiols, amb qui ja havien previst d’anar-hi el 1920 després de viatjar a Itàlia, però ell i la Clementina van haver de tornar. La majoria de cartes de Riba les vaig publicar l’any 1990, incloses les de viatge i que la família em va deixar veure. Els forats que no cobreixen les cartes els he pogut omplir amb el que diu a les Elegies de Bierville en l’edició que es va publicar amb els comentaris del poeta. També he tingut en compte la Presentació d’una lectura de les Elegies de Bierville del mateix Riba. És bastant explícit. 

Amb quina intenció, doncs, ha escrit el llibre?

Recreo el viatge amb les seves paraules. Vull fer un continu i que es pugui llegir amb l’interès de veure com acaba el viatge. Hi ha un fet clau: l’estil literari de Riba, una prosa que et fa preguntar què hauria arribat a ser si no s’hagués produït el trencament de la dictadura. És una prosa perfectament llegidora, amb alguns passatges d’un cert humor, com quan parla del vi resinat que ha begut. «Madame està esverada: té por que si bec un glop més de resinat no podré tornar a casa, però què carai el beuré», escriu.

Quin Riba hi trobem a les cartes?

Són una cartes molt emocionals, directes, no hi ha res postís. Ens donen una visió molt humana de Riba, en vaig parlar a Els poetes també riuen. A Sagarra li anuncia que ja és Ítaca: «Sembla absurd, però hi soc, i he begut el vinet (quin vinet!) que feia anar de tort els pretendents». Les cartes dels savis són caixes de sorpreses.

Va morir amb 65 anys.

Massa jove, no va tenir temps d’explicar-se. A l’inrevés que Foix, que va néixer el mateix 1893 i va viure 94 anys. Riba se’n va anar al tombant d’un canvi, no sabem què hauria passat.

On trobem el pòsit del viatge?

A les Elegies, bàsicament. L’exili va trencar molts projectes i és a les Elegies on acull l’experiència. En una carta a l’Obiols diu: «Mireu, vam arribar a terra de l’Àtica una matinada, el sol sobreeixia, vermell, eloqüent, damunt de Salamina es vessava sobre el mar brunyit». Una visió que reprèn a l’Elegia IX: «Glòria de Salamina vermella en el mar de l’aurora!».

Què més queda per dir de Riba?

Hi ha poques cartes per publicar, ara ja. Queda per fer, això sí, la biografia, però ho deixo per la nova generació.