Alejandro Palomas, escriptor: «Quan et quedes orfe a l’edat adulta sembla que no tinguis dret a sentir-te malament»

El premiat escriptor i traductor Alejandro Palomas Pubill (Barcelona, 1967) busca obrir finestres. Quasi de manera literal. La darrera és un escenari, ara amb el monòleg Dicen las madres, que va estrenar ara fa un any al teatre Goya i que avui (20 h) presentarà a «casa», a la Sala Petita del Kursaal de Manresa. Una proposta íntima que neix a partir de la mort de la seva mare i que entre poemes i paraules dibuixa un àlbum familiar que compartim tots. L’autor, que el 2022 va relatar a Eso no se dice els abusos sexuals que va patir de nen per part d’un religiós de La Salle, té molt clar que la funció d’avui serà molt especial per la vinculació que té amb aquesta terra. La casa familiar de Sant Mateu de Bages, d’on prové la seva família materna i a on estan enterrades la seva àvia i la seva mare, és «el meu refugi, el meu lloc al món».

Què li deia sempre la seva mare?

Una frase com molt filosòfica: La vida és meravellosa però el món no ho és tant així que escull sempre la vida.

«Dicen las madres» és gratitud?

Sí, és una paraula bonica. Homenatge no m’agrada gaire.

Quant fa que va morir la seva mare?

Ara fa justament tres anys.

I què va passar?

Que se m’obre un mon, el de l’orfandat, una experiència comú per la qual passem pràcticament tots. Durant un temps la vaig viure molt internament perquè se’n parla molt poc, sobretot quan et quedes orfe a l’edat adulta perquè sembla que no tinguis dret a sentir-te malament. La primera pregunta que et fan és: ‘quants anys tenia, la mare? 77? Era jove però ja tocava’. Però per a un mateix , la mort d’una mare no toca mai.

I arriba el dol.

Que l’has de fer perquè en el fons ningú no sap el que és l’orfandat fins que la passa. I en tot aquest trajecte vaig descobrir que sovint les nostres mares no semblen tenir dret a fer el dol per les seves mares perquè per a nosaltres són mares, no filles.

«Dicen las madres» neix d’uns poemes...

Que vaig començar a escriure en el moment exacte que va morir la meva mare.

Que està enterrada a Sant Mateu de Bages, com l’àvia.

Sí i perquè Manresa és com casa meva sento que avui tindré la necessitat de sentir-me lliure a l’escenari.

Com?

La dramatúrgia la tens interioritzada però avui no podré fer el mateix. Crec que hi haurà un abans i un després d’aquesta posada en escena. També perquè les reflexions es mouen a mida que jo evoluciono. L’orfandat és diferent ara que fa tres anys i la forma de voler-la compartir també. Hi haurà més improvisació, vull compartir una estona que sigui veritat. Crec que portaré una foto de la meva mare.

[...]

El productor voldrà assassinar-me.... però a l’escenari ja no pot fer-hi res (riu). He après que les coses surten millor quan soc jo, quan estic present en el moment, quan brollen les paraules. Cada dia és una creació única. Com compartir un viatge en tren amb unes persones que no tornaré a veure.

Què compartirà?

La relació especial amb la persona que em va donar la vida. La primera part és aquest repàs a la meva vida amb la meva mare, com vaig sobreviure als abusos i la importància del seu acompanyament... I a la segona són cinc poemes, parlo d’ella directament, d’escenes que em van marcar i que s’entrellacen amb ella. L’hi parlo. Hi ha humor, drama és molt íntim, molt intens.

Hauria fet aquest monòleg sense haver escrit abans el llibre d’abusos?

Jo crec que no hi té res a veure però que en el fons és el mateix. Jo vaig obrint finestres. Sempre sento que estic en una torre, que la meva vida és una vida lluny del món.

Els escenaris són una finestra?

Sí, em provoquen molta curiositat, sobretot ara que estem preparant Tantas flores: el text és meu, hi ha dansa, he de ballar... i perdre el sentit del ridícul.

Què li han aportat?

Que sembla que no estiguis en el món.

Crea des de la infelicitat?

Sí.

I quan és feliç?

No sé el que és ser feliç. No crec que la meva vida sigui feliç.

La canviaria?

Per la mort.