Pau Debon, cantant d’Antònia Font: «Quan s’hagi acabat, tan contents»

n Que hi havia ganes d’Antònia Font va quedar demostrat el juny del 2022 al Primavera Sound davant un públic que els havia enyorat durant quasi una dècada. La gira per grans escenaris amb disc nou Un minut estroboscòpica (Primavera Labels) se’ls va fer curta i la segona etapa dels mallorquins ha continuat per teatres i auditoris acumulant entrades exhaurides, com en el doblet que faran aquest cap de setmana al Kursaal de Manresa. La veu del grup, Pau Debon, que va ser qui va proposar al grup tornar als escenaris, explica com està gaudint la banda -Joan Miquel Oliver, guitarres; Jaume Manresa, teclats i piano; Joan Roca, baix i contrabaix i Pere Debon, bateria- d’uns concerts on es pot mantenir una «relació» amb el públic.

Van tornar per una estona i ja porten 3 anys...

(Riu) Sí, quan vam tornar no sabíem com aniria i va funcionar molt bé. Però teníem ganes de més i diferent, ens venia de gust una cosa més íntima, espais on ens sentim una miqueta més còmodes.

Teatres i auditoris i entrades exhaureixen. Quina és la fórmula?

El repertori. Té molta diversitat de ritmes i d’ambients i això fa que el viatge musical sigui molt agraït. Són dues hores que passen volant, senyal que no hi ha avorriment. I permet gaudir de cançons amb uns matisos i unes sonoritats que perds en un gran escenari però, alhora, ens permet interpretar aquestes cançons més festives, la gent s’aixeca, balla, bota... són concerts molt guapos... Comences com molt tranquil i acabes com molt alegre. Nosaltres no podem demanar més.

Si fins i tot pot veure les cares de la gent!

Sí. Una de les coses que m’agraden d’aquests concerts és que la relació amb el públic és molt més estreta, íntima, propera que en l’escenari d’un festival. Un teatre et permet veure cares, tenir una relació de mirades amb la majoria de gent. I com que a mi m’agrada crec que la gent també ho rep amb bon ulls i li agrada veure que nosaltres volem una relació... s’entén perfectament bé, oi? (riu)

Li hem de dir nostàlgia al fet de tornar després de 9 anys aturats?

La nostàlgia sempre hi és quan has fet qualsevol cosa que t’ha agradat i ha anat bé. Però no volíem, i això ho vam tenir clar des del principi, que fos una tornada nostàlgica. Vam deixar-ho d’una manera molt honesta, crec jo, perquè tot funcionava perfectament.

Però?

Però ja no ens veiem amb forces o ganes de defensar un altre disc o un altre repertori i sempre hem dit que en aquesta feina no val el 50 %; quan estàs en un escenari has de fruir el 100%. Si hem tornat és perquè teníem alguna cosa més dir i per expressar les coses d’una altre manera. Per això teníem clar que faríem un disc, material nou i espectacle nou. Evidentment, recuperes cançons antigues perquè fas un concert i tens un repertori fet. El punt nostàlgic és aquest.

Segona etapa i punt final?

(Riu) No ho hem dit mai! No volem tancar una porta però tampoc podem dir que farem un altre disc perquè no ho sabem. Tenim ben clar que en algun moment s’acabarà i massa bé ha anat.

No sé què pensar...

Ni nosaltres, el moment en què s’acabi no el volem pensar. Ara tenim una altra manera de veure el món.

Diferent d’abans?

Abans érem un grup que ens dedicàvem a això. Volíem, entre cometes, conquerir territori; ara som un grup d’amics i companys que van tenir un grup abans i ara ha tornat però ja tenim altres vides que compaginem amb Antònia Font i volem que segueixi així. Sabem que aquesta segona etapa d’Antònia Font tindrà un final... quant durarà? Ni ho sabem ni ens ho plantegem, podem passar moltíssimes coses.

Per exemple?

Que acabem aquesta gira destrossats i diguem: fins aquí hem arribat massa bé ha anat; o que diguem: què guai, ho duem bé, ho podem compaginar perfectament amb la família i les feines i fem un altre disc. Podria ser perfectament. No et puc dir que no però no et puc dir que sí perquè no ho sabem.

Sense plans.

Crec que és el secret que fa que ara estem fent aquesta altra gira. Si en un principi ens haguéssim plantejat fer un disc, 40 concerts i en acabat més... potser no haguéssim ni començat (riu). Hi ha molts condicionats, tenim gairebé 50 anys, una manera de fer diferent de 20 anys... Per tant, dia a dia, i quan s’hagi acabat tan contents.

Que es guanya i es perd quan es torna a la carretera?.

Guanyes molt, sobretot a nivell emocional. Pujar a un escenari i tenir molta gent són coses que no passen cada dia i som conscients de ser uns privilegiats de poder viure això. Les sensacions que vius en un escenari són brutals, l’escenari enganxa, té un poder de succió brutal. Com a contrapartida, has d’invertir hores, dies i un temps que treus d’una altra banda i això cansa perquè perds amics, vida social.... I ara tenim família, infants... I ho compaginem ajuntant concerts, deixant setmanes lliures... El que tampoc m’agrada és que perds anonimat (riu) i ara em tornen a reconèixer pel carrer. És un fet intrínsec, no s’hi pot fer res.

I amb la llengua a les Balears, que s’hi pot fer?

Les polítiques de dreta i d’ultradreta s’han fet un lloc a les institucions i el panorama és cada cop més complicat. Aquí, a Mallorca, va per onades. Les esquerres no acaben de fer polítiques atrevides quant a cultura i turisme quan governen i quan arriben els altres ensorren el poc que s’havia fet. Mallorca va així i al final sempre hi ha la sensació que no arribem mai a bon port: el poc que s’avança retrocedeix fàcilment.

I com ho retrata Antònia Font?

Nosaltres no hem fet mai cançó protesta però al final descrius la situació d’un lloc perquè hi vius i a les cançons surten totes aquestes crítiques. Plasmes una situació tant política com social. Un periodista de Mallorca explicava fa poc en un article que a través de les cançons d’Antònia Font es pot seguir l’evolució turística de Mallorca.

Té raó.

Vàrem començar el 1997 i la relació entre el turista i els illencs no tenia aquesta mala fama. I veus l’evolució, per exemple, en la cançó Cultura silenci, de l’últim disc, que és una crítica ferotge.

Què hi ha fora d’Antònia Font a la seva vida? Treballa a la Fundació Deixalles.

Sí. Ara porto la comunicació. Treballar a la Fundació Deixalles és un luxe, m’aporta molt, ajudes a moltíssima gent en ric d’exclusió social i treballes la part ambiental. Què més puc demanar! La part solidària de la feina és molt agraïda i reconfortant.

I al 100 %, com als escenaris.

Sí, tinc aquest problema (riu) No m’agrada deixar cosetes a mitges i m’agrada fer-les a consciència pel que et deia abans, mirar de ser honest en tot.