Quan la veritat és una tragicomèdia espanyola

Si no se sap com dir i es vol dir, si cal dir-ho … es recorre a la farsa. I possiblement, en el país que vivim, és de les poques opcions viables sense represàlies (o no!). Com quan els més menuts juguen als quatre cantons i, pel fet d’arribar-hi, ja no poden ser atrapats per més a tocar que tinguin el seu perseguidor. Estan salvats.

Doncs, en nom de la farsa, passava divendres passat, 5 d'abril, pel teatre Kursaal de Manresa, La gran farsa (o els jutges no porten botons vermells a la toga), el text de Santiago Fontdevila dirigit per Ramon Simó i interpretat per un quartet idoni i exultant: Jordi Martínez, David Bagés, Xavi Ripoll i Santi Ricart.

La gran farsa (o els jutges no porten botons vermells) desplega i mostra amb generositat, crítica i autocrítica una de les èpoques més recents del nostre petit país: la sentència judicial de Manuel Marchena l’any 2019 dels presos polítics condemnats arran dels fets de l’1 d’octubre del 2017. I si aquesta va ser l’autèntica farsa, el muntatge teatral esdevé una farsa de la farsa. Potser en els fets reals, fent referència al subtítol, si els jutges haguessin dut botons vermells, hauria estat una pista del que allà podia passar.

Amb certes i clares reminiscències a Ubú rei d’Alfred Jarry (el rei cobdiciós de poder que cerca el seu propi benestar malgrat el perjudici dels altres), la peça situa a l’espectador en un espai d’assaig en un centre penitenciari on quatre interns assagen una funció en la qual representen el seu judici i condemna, que inclou la satirització d’una monarquia i una dreta política a la qual tampoc caldria donar noms, Abascalus o Aznarus en són alguns exemples, ja que l’imaginari referent de l’espectador està fresc i viu, que cadascú ho interpreti com més li plagui. Sigui quina sigui la lectura, el cas és que l’exercici teatral és contundent, just i necessari.

En paraules de Dario Fo, el gran representant de la farsa en tots els seus vessants, tant com a director o dramaturg, deia: "la sàtira és l’arma més eficaç contra el poder; el poder no suporta l’humor, ni tan sols els governants que s’anomenen democràtics, perquè el riure allibera a l’home de les seves pors". I La gran farsa (els jutges no porten botons vermells) esdevé la representació paradigmàtica de les seves paraules, afegint "quan un poble no sap riure, es torna perillós". I com que de moment la rialla és sanadora i curativa, l’exercici de la farsa esdevé complet donant una peça de denúncia, de crítica, de clavegueres polítiques nocives però que generen rialles i mirades de reüll que silenciosament, esdevenen un silenciós "ho veus?". Comunitari i popular. Sense paraules i ben entès, ja està tot dit.

I a escena quatre intèrprets que, sense cap mena de dubte, van fer les delícies dels espectadors, encapçalats per Jordi Martínez, en la interpretació d’un monarca taujà, absolutament titella del seu maniobrar maldestre, en mans de la seva reina consort (David Bagés) que fabula i maquina per recuperar una suposada esplendor passada, essent en molts moments una efectiva i solvent parella de Carablanca i August, acompanyats de Xavier Ripoll i Santi Ricart, fent tots els papers de l’auca restants i tirant caramels al públic com si tot el que demana el poble fos allò: escorrialles.

Llargs i sonors aplaudiments en un tipus de muntatge escènic poc prodigat als escenaris catalans i en el que actors i equip van donar per tancada la gira que va fer la darrera funció al teatre Kursaal de Manresa.