On la ciutat es fa natura

Sergi Ramis proposa 35 itineraris per descobrir els entorns urbans en el llibre "Rutes des de viles i ciutats"

Vista del gorg de les Escaletes, a l'Anella Verda de Manresa, un dels itineraris del llibre

Vista del gorg de les Escaletes, a l'Anella Verda de Manresa, un dels itineraris del llibre / MIREIA ARSO

Toni Mata i Riu

Toni Mata i Riu

La curiositat és una font que no deixa mai de rajar. Després d’haver fet dues mil propostes diferents repartides en nombrosos llibres i guies excursionistes, «encara trobo llocs als quals no hi he anat mai», explica Sergi Ramis, que signa les 35 excursions de Rutes des de viles i ciutats. «Es tracta d’obrir un mapa i preguntar-me com és que encara no he estat en aquell raconet de l’Anoia on hi ha un riu petit per descobrir», afegeix a tall d’exemple per deixar clar que encara té molta corda i molts itineraris per compartir amb els lectors.

«Som un país petit que és un maldecap pels meteoreòlegs perquè té una gran diversitat paisatgística però per això mateix podem dir que ens ha tocat la loteria», afirma Ramis, que ha recorregut Catalunya d’un extrem a l’altre per oferir en el nou volum tres desenes i mitja d’excursions que, en conjunt, proporcionen una mirada rica a un territori «on hi ha neu i platja, zona desèrtica i muntanyes». Pel periodista, la curiositat per anar més enllà de les zones més conegudes és essencial per gaudir d’un llibre com aquest.

EL SUD ES DESCOBREIX PUJANT DES DE L’EBRE A LA MUNTANYA

La fama excursionista de les comarques pirinenques és merescuda, però Sergi Ramis convida els lectors a descobrir molts altres paratges, sobretot a la Catalunya Nova i al sud del país. Com la ruta amb inici i final al pont de l’Estat, als peus de l’església del Roser de Tortosa, que deixa la capital del Baix Ebre i el curs del riu per anar cap a Roquetes i els boscos del seu entorn, amb pas per l’Observatori de l’Ebre, un espai per a la contemplació meteorològica i astronòmica. Són 10.5 km que culminen amb una última ascensió que val la pena, no pel seu valor paisatgístic sinó arquitectònic: el castell de La Suda, que és un parador.

«Hem de fer que la gent senti curiositat per anar als llocs», afirma l’autor: «si en un lloc hi ha un edifici modernista, ves-hi!». Ramis té clar que «no saps mai a les mans de qui caurà el llibre, si algú expert o una persona que s’inicia o que va amb criatures petites. Per això dono totes les pistes possibles, no es tracta d’enviar la gent al mig dels esbarzers si no que tinguin una experiència agradable». En aquest sentit, és important que hi hagi camins senyalitzats, però «sinó és així, ja et dic jo per on has d’anar».

La descoberta meridional de Catalunya també es pot fer a partir de caminades d’interior com la ruta panoràmica de Gandesa a la serra de Cavalls, que proposa ascendir fins a la Punta Redona i recórrer la llarga carena d’un lloc on es van dur a terme cruentes batalles durant la guerra espanyola. «Quan vaig per la meitat sud del país, acostumo a trobar-me sol», explica Ramis.

L’autor constata que «Catalunya té una configuració especial per la seva teranyina de ciutats petites, a diferència d’altres comunitats de l’estat on hi ha la capital de província i, com a molt, una o dues ciutats grans». Després d’haver fet molts llibres amb itineraris que comencen i acaben en el medi natural, va creure oportú dedicar-ne un que «combina la sortida a la natura amb el turisme urbà per descobrir ciutats que molts catalans no coneixem».

En l’índex hi trobem sis rutes ubicades a la Catalunya Central: «Les millors vistes de la Seu d’Urgell» (Alt Urgell), «Camí de les vinyes d’Òdena» (Anoia), «L’Anella Verda de Manresa» (Bages), «Al santuari de Queralt pel Camí de les Capelles» (Berguedà), «Puigcerdà i rodalia» (Cerdanya) i «De Solsona al mirador de Castellvell» (Solsonès). «Els catalans tenim un coneixement intuïtiu i no exhaustiu del país», considera Ramis, a qui li agradaria que el llibre servís perquè «algú de Manlleu conegui Falset i a l’inrevés», per posar dos noms de localitats que estan allunyades entre si i tenen característiques orogràfiques diferents.

LA CATALUNYA CENTRAL ÉS UNA TERRA RICA EN CAMINS

Sergi Ramis recorda que «fa uns dies vaig encadenar la Segarra i el Solsonès fins a arribar a Cardona» i el que es va anar trobant van ser «uns paisatges espectaculars» però estava «sol, no hi havia cotxes». Pobles com «Torà, Ardèvol, la Molsosa, ... són ben bonics». I es pregunta «per què la gent no hi va?». El llibre es fa ressò d’aquesta inquietud per convidar els lectors a conèixer l’interior del país, no pas per trasbalsar la tranquil·litat dels habitants d’aquestes comarques sinó com una proposta per fer més plaent l’experiència excursionista amb la descoberta de paratges insospitats.

En la ruta de l’Urgell es traça un itinerari circular de 13,1 km que comença a Tàrrega i ens porta fins al nucli d’Altet, sense grans pujades perquè la comarca és terra plana. Pel camí podrem conèixer l’hostal del Bosc, que «té aspecte d’antiga parada de diligències». En un registre ben diferent, l’aportació berguedana del llibre mira amunt, ja que ens porta de Berga al santuari de Queralt pel camí de les Capelles. La ruta del Solsonès és també una promesa de grans vistes perquè surt de Solsona i s’enfila fins al Castellvell.

Fins i tot per als manresans, l’Anella Verda és poc coneguda, amb meravelles com el gorg de les Escaletes, un racó de quietud prop de la Torre Santa Caterina, el pou de glaç de l’Obaga de l’Agneta i el barri P.I. Puig. De l’Anoia, Ramis en destaca el camí de les vinyes d’Òdena, tot veient com s’enlairen i aterren les avionetes de l’aeròdrom.

En aquest propòsit no ha defugit el repte de les grans ciutats. «No és el mateix sortir de Falset que de Mataró, perquè a Falset surts del centre i en poc minuts estàs envoltat de vinyes, però Mataró és una ciutat de cent mil habitants i has de fer funambulisme per sortir-ne, per això la ruta que proposo parteix de l’extrem». De Tarragona, per posar un altre exemple, ha escollit voltar entorn del Pont del Diable, ja que «si has de sortir del centre, pots estar tres quarts d’hora creuant barris».

I, és clar, Barcelona no és l’excepció. «N’estic força satisfet», apunta Ramis de la ruta que «enllaça els set turons de la ciutat en un ambient força feréstec i rural, és un territori freqüentat pels corredors però molta gent no ho coneix, i té unes vistes sensacionals».

L’entorn periurbà és un gran desconegut fins i tot pels mateixos habitants de les ciutats. «Sovint és un ambient degradat, poc cuidat, amb zones industrials, però a Lleida, per exemple, pots sortir de l’estàtua d’Indíbil i Mandoni i anar per la llera del Segre fins al parc de la Mitjana, un parc urbà feréstec molt interessant».

SET TURONS MIREN LA CIUTAT DE BARCELONA DES DE L’AIRE

Explica Sergi Ramis en l’inici de l’article dedicat a la ruta pels set turons de Barcelona que «ens haurem d’equipar com si anéssim ben bé a la muntanya» perquè per fer la caminada de 12,8 km hi haurà moments d’aturar-se esperant que el semàfor es posi verd però també trams que transcorreran per senders de muntanya. Tot i que és una aglomeració urbana de més d’un milió i mig d’habitants, a la capital catalana també és possible fer una ruta que combina la ciutat i el bosc ... i sense turistes.

«Em semblava obligat posar les quatre capitals» en el conjunt de 35 rutes del llibre, indica l’autor. La de Barcelona surt de la plaça Virrei Amat, a Nou Barris, i acaba a la cruïlla de la Via Augusta amb el carrer Santaló. Pel camí, l’excursionista pujarà set turons: la Peira, la Rovira -també conegut com els Búnquers, tot i que d’això no n’hi ha sinó restes de bateries antiaèries: aquí potser sí que hi haurà visitants perquè el lloc és molt popular-, el Carmel, la Creueta, el Putget, Monterols i Modolell. Pel camí, a més a més, es creuran el Parc del Guinardó i el Park Güell.

Les vistes de la ciutat són espectaculars i la mirada tant pot recrear-se en identificar els grans edificis i els carrers dels barris que queden entre aquests turons i el mar com fer un gir cap als barris perifèrics que queden al darrere, així com parts del Vallès i el Maresme. Tot i que sembli el contrari, dins de Barcelona també es pot gaudir de l’excursionisme i la natura.

Per a Ramis, l’important és seduir el lector perquè vagi allà on no acostuma a anar. «És una petita obsessió que tinc, perquè sol passar que qui és d’un lloc només es mou per aquell lloc, o bé va als indrets més freqüentats, com els Pirineus o Girona. Hi ha comarques abandonades, en aquest sentit, que val la pena conèixer ... qui va d’excursió a l’Urgell? La ruta de Tàrrega és fantàstica. Com la que va de Montblanc a l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà». I continua dient que «quan neva, els de Barcelona van al Montseny, a la tardor tothom visita la Fageda d’en Jordà, i de fagedes n’hi ha moltes més. Descobrim la Catalunya Nova!».

Per reblar el clau, recomana «anar al litoral a l’hivern, quan el mar fa olor de mar, o visitar les cales del Baix Ebre al febrer i el març, magnífiques, solitàries, com les que a l’agost la gent busca a Menorca». «Hi ha qui va a Núria i es queixa que hi ha molta gent ... és clar, és com anar a París i queixar-te que hi ha molta gent a la torre Eiffel», conclou.