«Power play»: una radiografia de la socialdemocràcia nòrdica

Al principi, Power play havia de ser una sèrie seriosa. Un biopic (o bioshow) més o menys tradicional sobre l’ascens al poder de Gro Harlem Brundtland, la primera dona que va arribar a primera ministra a Noruega. Però alguna cosa va canviar. «No volíem que els poderosos expliquessin la seva pròpia història», diu Johan Fasting, cocreador de la sèrie (i, abans, del celebrat drama futbolístic Home ground). «Era important explicar-ho tot des de fora, des del carrer. Volíem ser antiautoritaris; crítics amb els sistemes de poder. Havíem de ser, d’alguna manera, com anarquistes dels setanta que acabessin de trobar una càmera a les escombraries i haurien decidit fer-ne una sèrie sobre el laborisme noruec».

Aquesta sèrie -que avui desembarca al catàleg de Filmin- la seva irreverència i el seu caràcter lúdic, van enamorar l’abril passat a Canneseries, un dels festivals de sèries més importants del món, del qual Power play va sortir distingida amb el màxim guardó i el premi a millor música. «El més curiós és que, encara que tot a la nostra sèrie sembli absurd, el 99% de les coses que expiquem van passar de veritat», avisa Fasting.

Al començament de la sèrie, a finals dels anys setanta, el Partit Laborista, que porta dècades en el poder, aposta per corregir l’escassa presència femenina fitxant a Gro Harlem Brundtland (una excel·lent Kathrine Thorborg Johansen), aleshores una jove doctora que lluita pel dret a l’avortament, com a nova ministra de Medi Ambient. Per sorpresa de molts, Gro resulta ser una política ferotge sense gran sentit de la ironia i comença a ser vista com una amenaça fins i tot dins del partit, sobretot per al vicepresident Reiulf Steen (Jan Gunnar Røise), que comença a pensar que es va equivocar en obrir-li un camí polític.

Més que la història individual al voltant de Gro, Power play és una història recent del Partit Laborista i la socialdemocràcia de Noruega. «Ella és només una peça del puzle», diu Fasting. «El més interessant era explicar l’evolució del laborisme noruec. Aquest Partit Laborista de finals dels setanta és molt diferent del que tenim ara. Són orgullosos socialistes, clarament a l’esquerra; tenen gairebé el 50% dels vots a les eleccions. Compareu això amb el laborisme d’ara, ja sigui a Noruega, la Gran Bretanya o on sigui... Què va poder passar? Doncs resulta que moltes dels canvis que es van produir en aquesta època ens van donar el Partit Laborista i la socialdemocràcia que tenim ara».

De marcar els patrons de direcció se’n va encarregar Yngvild Sve Flikke, coneguda sobretot per la pel·lícula Ninjababy. Segons explica Flikke, Power play és exactament la classe de projecte on li agrada treballar i que li agrada veure com a espectadora. «Em va encantar que els guions fossin tan atrevits. Aquesta clara falta de respecte per l’autoritat que desprenen. Tot el concepte semblava molt lúdic i així va ser com es va desenvolupar la preparació. De vegades t’arriba un guió i de seguida comences a pensar per on tallar . En aquest cas, no fèiem més que afegir, afegir, afegir. Més diversió, més bogeria tot el temps».