«Bellas artes»: Una comèdia negra sobre l’art contemporani

Gastón Duprat i Mariano Cohn van deixar constància del seu humor corrosiu a El encargado i Nada (la primera sèrie en què participa Robert De Niro), les sèries argentines més vistes i interessants dels últims anys, així com dirigint pel·lícules com Competencia oficial, El hombre de al lado i El ciudadano ilustre. En algunes han acudit a protagonistes cínics i rondinaires, que se senten com un elefant en una terrisseria en el món modern. És l’arquetip que repeteixen amb el personatge principal de Bellas artes, la sèrie que s’ha estrenat a Movistar Plus+ i en la qual deixen en evidència l’esnobisme que impera en el món de l’art a través d’una mirada d’allò més sarcàstica.

Ho fan amb coneixement de causa, ja que la ficció, que s’ha rodat a Espanya, està cocreada i escrita per Andrés Duprat, amb el qual han desenvolupat molts dels seus films i que, a més, també dirigeix el Museu Nacional de Belles Arts de l’Argentina.

La trucada del president

Si amb El encargado van rebre trucades fins i tot del llavors president argentí, Alberto Fernández, perquè «els sindicats es podien sentir ofesos pel retrat que es feia dels porters dels edificis, un gremi molt fort» al seu país, ara Gastón Duprat assenyala que Bellas artes «li podria costar el càrrec» a Andrés Duprat, «perquè també hi ha gent que es pot sentir ofesa» en el món de l’art o de la política pel retrat que es fa d’ells.

Això sí, reconeixen que les pressions que van patir abans que s’estrenés 'El encargado' no els van acabar anant gens malament. «El tema va transcendir a la premsa i això va fer que encara més gent volgués veure la sèrie i es va convertir en la més vista de la història de l’audiovisual argentí», recalca Gastón Duprat.

El protagonista de la seva nova ficció 'Bellas artes' és Antonio Dumas (interpretat per l’actor argentí Oscar Martínez), un prestigiós historiador d’art i gestor cultural, culte i sofisticat, tot i que bastant cínic i envanit, nomenat director del Museu Iberoamericà d’Art Contemporani de Madrid. Un personatge que els seus creadors reconeixen que «pot suscitar cert rebuig» pel seu sarcasme i que ja al primer episodi de la sèrie «es riu de les imposicions políticament correctes que són una mica estúpides», apunta Andrés Duprat. 

La cultura de la cancel·lació

Home sense pèls en la llengua, en el seu nou càrrec haurà de bregar no sols amb la gestió del museu, sinó també amb reivindicacions sindicals, amb pressions polítiques, amb els egos dels artistes i fins i tot contra la cultura de la cancel·lació, a través d’una situacions que a vegades resulten d’allò més absurdes i surrealistes.

«Aquestes tensions són naturals. Cap paper en aquesta sèrie està exagerat: ni el del director, ni el dels treballadors, ni el dels artistes, ni el de la ministra», destaca Andrés Duprat sobre una ficció en la qual, exceptuant al protagonista, compte amb un repartiment majoritàriament espanyol: Aixa Villagrán, Koldo Olabarri, Fernando Albizu, Ángela Molina, Ana Wagener, Dani Rovira i José Sacristán.

La sèrie serveix també per a reflexionar sobre què és l’art. «Parla d’aquesta realitat de la societat contemporània que és anar a veure museus i obres que moltes vegades un no entén per què són aquí», expliquen els seus creadors. Aquí entra en joc el personatge del net del protagonista, un nen que verbalitza el que molts no s’atreveixen a dir sobre què és art i què no ho és. Per què hi ha obres que valen milions i altres res?

«La gent va als museus i no s’anima a dir que alguna cosa no els agrada o que els sembla absurd, perquè hi ha una espècie d’imposició acadèmica que diu que si això està exposat en el Reina Sofia serà per alguna cosa, encara que a nosaltres se’ns escapi», afirma Andrés Duprat.

La sèrie s’estrena sabent que tindrà una segona temporada. Ja està rodada, perquè els seus creadors caminen ara embolicats en nous projectes: preparen nous episodis de 'El encargado', esperen fer més de 'Nada', tenen pendent una sèrie amb Anthony Hopkins i Antonio Banderas i una pel·lícula amb Robert de Niro per a 2025. «Serà sobre un ídol popular en decadència del qual han viscut amics, fills, exparelles, advocats, representants, i que encara es resisteixen a deixar de viure d’ell», avança Gastón Duprat.