«El Tour du Lord ja ha deixat més d’1,5 milions d’euros al territori»

Ens trobem a Cal Pepitu. «El lloc està ben triat, perquè si hi ha un lloc que ens identifica a Manresa, és aquest», diu Jordi Vallès. En Josep Jané, el Pepitu assisteix a l’entrevista «però, només com a oient», aclareix. Va ser el primer col·laborador que van tenir en el seu projecte de revifar el comerç local de la Vall del Lord després de la pandèmia de la covid a través del ciclisme. «Ens va dir que donaria a cada corredor una hamburguesa per cada etapa que acabés. No ens coneixíem, i li vam preguntar si sabia què es feia», recorda David Ariño. «En deu portar més de 16.000 regalades, i continua amb nosaltres des del primer dia», afegeix.

El Tour du Lord arriba aquest any a la cinquena edició. L’embranzida agafada tot just van fer conèixer el projecte no s’ha aturat. El nombre de ciclistes que frisen per completar les etapes d’una duresa semblant a les que afronten els ciclistes professionals, no paren de créixer. I cap dels dos té intenció de frenar-la.

Com us va néixer la idea?

Jordi Vallès: Jo tinc un record molt concret, pujant el Puig de les Moreres. M’havia confinat a casa de la mare a Sant Llorenç i en David també hi era. Havíem fet milers d’aventures junts, en bicicleta, esquí de muntanya, dormit en una glacera, excursions… ell era el mestre! La gent feia de tot a casa seva i per ajudar-se, i ens vam plantejar què podíem fer per revifar els comerços del poble quan sortíssim de la covid.

David Ariño: El resum és: estem confinats, tenim molt temps lliure, pensem què podem fer quan en sortim i que ens motivi a nosaltres. I el que volíem era fer un Tour en bicicleta perquè casa nostra és fantàstica per anar-hi. Per tant, vam dir-nos: busquem un repte per fer i, ja que hi som, que sigui atractiu per a d’altres ciclistes i així ajudem al poble que farà molta falta.

Per què el ciclisme?

D.A.: Perquè ens agrada anar en bicicleta. I perquè vivim en un territori que dona per fer set etapes diferents de ciclisme i no repetir cap carretera. I d’aquí va sortir la idea de fer un Tour.

I per què no n’hi vau dir Volta?

D.A.: Perquè la idea era fer la còpia del Tour de França. Per reivindicar que tenim un territori que no té res a envejar a la millor cursa del món.

J.V.: I, de fet, vam començar amb la conya i la paròdia del Tour de França. Tota la imatge gràfica i els colors eren els del Tour de França.

Fins que us van tocar el crostó.

J.V.: Sí! Va ser quan vam arribar als mil seguidors, més o menys. Encara no havíem anunciat res, només amb la conya que en fèiem ja n’hi va haver prou per rebre la carta de l’ASO [empresa propietària del Tour].

D.A.: Això que esteu fent, és un plagi!, ens deien. I sí, sí que ho era, perquè és el que preteníem. Ens pensàvem que quedaria en una iniciativa de poble i mira.

J.V.: I, és clar, d’aquí en va sortir la conyeta dels gavatxos madafaka, perquè no ens deixaven jugar.

Quants vau ser a la primera edició?

J.V.: Doncs, ni ho sabem perquè no vam fer ni passaport. Però, entre 300 i 400 persones sí que calcul·lem que van venir. I ja ens va sorprendre.

I a quants participants esteu ara?

D.A.: Entre uns 7.000 i 8.000, que tinguem controlats.

D’on ve l’èxit?

D.A.: Ha sigut un cúmul de molts factors i de molta sort. D’entrada, haver-ho fet en el moment del confinament. Perquè el Tour du Lord va ser com la llum al final del túnel. Ho era per a nosaltres i creiem que també ho va ser per a molta gent. La gent estava confinada a casa fent rodillo en una habitació tancada. Totes les curses s’havien anul·lat i nosaltres els dèiem que estiguessin tranquils, que quan en sortissin tindrien un munt d’etapes per fer.

J.V.: I perquè també era una cosa diferent en quant a la comunicació i la imatge (en David es dedica a la fotografia i l’audiovisual). I des del primer dia vam voler-li donar un toc de qualitat, que estigués el més ben fet possible tot i que fos per passar-nos-ho bé i donar un cop de mà al poble en la mesura que fos possible.

Les xarxes hi han estat fonamentals?

D.A.: Sí, perquè fins aquest any que hem creat el web, ha estat cent per cent a través d’Instagram.

I la conya constant?

D.A.: Sí, també. Des de l’inici, hi hem volgut donar molta importància. Perquè aquest projecte es va pensar per proposar-lo a quatre amics. I hem continuat i amb el mateix to amb què el vam pensar.

J.V.: Tal com raja. És que ja estem prou collats i tenim prou preocupacions amb les nostres vides. Ho hem de passar bé.

D.A.: I que hem volgut ser diferents en molts aspectes. Alhora de dissenyar les rutes, però també en la comunicació. Que ja tenim prou formalitats a la vida com per anar a córrer en bici i que t’estiguin parlant de vostè!

Teniu la sensació d’haver creat una comunitat pròpia, una marca?

D.A.: Sí, de manera involuntària, però sí.

J.V.: Un segell en tots els sentits, sí.

Que sigui un circuit permanent, perquè les etapes es poden fer sempre, hi ha influït? Sabeu quanta gent les ve a fer fora del període acotat?

D.A.: Sí, segur que també hi influeix. Però, més que això, crec que el que és de més valorar és la marca by de Lord i de territori ciclista que hem aconseguit. Si ara vas a entrevistar a algú que va en bicicleta a les Terres de l’Ebre i li preguntes pel Tour du Lord, el relacionarà amb el territori. I això té un valor incalculable. Hagi vingut, o no. J ens coneix.

J.V.: Quan s’acaben els períodes, sí que traiem les etapes de la xarxa, però sabem que hi ha gent que ve a fer-les igualment. O que vénen més tard a esquiar, a buscar bolets o el que sigui. Són exemples concrets que el projecte ja ha transcendit el moment del Tour du Lord. És una despesa indirecta que no tenim estimada però que sabem que és permeable a l’altra època de l’any.

L’última vegada que vam parlar, no teníeu l’impacte amb el quart any.

J.V.: Sí, és veritat. Supera el milió i mig d’euros de despesa directa. La indirecta, segons els càlculs oficials en què es basen, s’hauria de multiplicar per dos.

Com la calculeu, la directa?

J.V.: Sabem que hi ha una mitjana de 35 euros per etapa i per participant. Aquesta xifra la multipliquem pel número de participacions, d’etapes fetes, i són les dades que ens donen.

D.A.: Això és important remarcar-ho perquè també hem aconseguit transmetre a la gent que han de fer despesa en el territori. I no diré que deixin propines, però sí que consumeixen més del que potser farien en un altre context. Venen conscienciats en la causa del suport al comerç local.

J.V.: Al darrera hi ha el lema de el que et gastaries en una inscripció, gastat-ho en xuletons! No demanem una inscripció i es poden baixar els tracs de manera gratuïta. Però hi ha el passaport amb premis per cada etapa. Llavors, quan van a fer la cervesa de premi en uns establiments determinats, sempre hi cauen unes braves, per exemple. O hi ha l’hamburguesa que regala el senyor Pepitu, doncs li compren també una botifarra, un entrecot o el que sigui. És aquest sistema que a través d’un regal o un detall, la gent consumeix.

La duresa de les etapes, també és un factor de l’èxit?

J.V.: Sí, és el que deia el David de buscar aquest diferencial. Els sterratos el primer any, per exemple. La gent es posava les mans al cap d’haver d’anar en bicicleta de carretera pels camins i pistes. Però n’hi ha tota una altra que els fascina i els motiva. Per això, a les de carretera de l’estiu els hem dosificat, i a la clàssica de primavera n’hi posem cada vegada més, i el següent més cabró que l’anterior.

D.A.: És que jo no sé com ja hi ha gent que ens ve a fer aquestes etapes o com hi ha gent preparada per fer-les. Però, és el que sempre hem defensat, un ciclisme de veritat, el que surt al Tour de França. Si tenim un territori que permet fer etapes de 10, doncs fem-les de 10.

El projecte va cridar l’atenció de la Núria Picas, el Sepp Kuss, el Kilian Jornet… hi vau contactar?

D.A.: No, no, ni els hem trucat, ni els hem pagat… van ser ells mateixos que es van sentir atrets per la iniciativa. Després hi hem establert vincles, però d’inici van ser ells.

J.V.: Que hagi atret a esportistes d’aquest nivell que ho ha fet tot, doncs ens fa sentir súper contents.

D.A.: I ens agrada veure que el que hem fet és un cosa tan xula que enganxa a tothom que va en bici, sigui quin sigui el seu nivell, que tothom hi trobi un repte. El que comença per dir-se si algun dia serà capaç d’acabar-ne alguna etapa o els que ja hi van i estan forts per anar a fer-ho el més de pressa possible o els que hi van de manera esporàdica per anar a descobrir un territori nou.

Quina relació teniu amb els ajuntaments?

J.V.: Bona. Sempre hi ha hagut interès, però és veritat que un cop el projecte ha crescut s’hi han posat més bé. I és bo perquè amb tanta gent com movem, ha d’estar ben endreçat i organitzat.

D.A.: Sí, és així. Però jo també vull dir que és veritat que els nostres ajuntaments s’hi han afegit com uns veïns més i els estem molt agraïts que hi hagin cregut des del primer dia i ens hagin donat suport. Ara bé, també trobem a faltar el suport d’institucions de més amunt.

Per què i en què?

D.A.: Perquè, ara mateix, el Tour du Lord és una iniciativa prou important a Catalunya, vagis o vagis tothom ho coneix, i no hauríem d’estar depenent del suport d’un ajuntament de poble. Ens falta aquesta mica de recolzament del país.

J.V.: Pensem que pels milers de persones que movem durant l’any, per l’impacte econòmic que té i perquè implica prou territori, hi hauria d’haver més coordinació i més suport institucional. Sense condicionar l’essència i l’esperit inicial, si tinguéssim l’ajuda d’administracions superiors ajudaríem a més gent.

Parleu de Consells Comarcals o del govern?

J.V.: De municipis en amunt. Consells Comarcals, Diputacions, Govern… sí. I hem parlat, hi trobem interès, però no s’acaba de concretar mai.

D.A.: És que pel volum que movem, ja no se n’ha d’encarregar un Ajuntament com el de Sant Llorenç que té 800 habitants.

J.V.: I que és el més gran de la Vall!

Què els demaneu?

J.V.: Des de difusió, coordinació, suport administratiu a finançament. Perquè no ens volem vendre a cap marca. No volem que se’n perdi l’essència perquè aquest és un projecte de territori que reverteix a les butxaques dels comerços del territori. El que passa és que nosaltres no deixem de tenir les nostres feines i les nostres famílies i arriba un punt en què caldria contractar persones, adquirir materials… i volem mantenir la independència.

D.A.: I que quedi clar que agraïm a tothom qui ens dona suport, que fan tot el que poden i ja estan al límit.

J.V.: A vegades ens diuen des de les administracions que “ara hauríeu de collar els comerços perquè són els qui en tenen el benefici… “,

D.A.: però si són als qui volem ajudar! Anar a demanar-los diners, va en contra dels valors amb què vam néixer.

J.V.: També els comerços han de fer la seva part de feina, és clar. Nosaltres els hi portem la gent, i ells han de ser els qui han de fer-se valdre i oferir un bon producte.

Us hi veieu cinc anys més?

J.V.: Eh… sí, ho espero.

D.A.: Sí, però mira com ha evolucionat [s’adreça al Jordi]. La veritat és que no ho sé. M’agradaria que el Tour du Lord seguís.

Us hi veieu vosaltres, o voldríeu traspassar-lo?

D.A.: Vendre’l, no el vendrem.

J.V.: Això sempre ho hem tingut clar. Ens hem dit que si mai ens ve una gran empresa a comprar-nos la marca, no ens la vendrem perquè se’n perdria l’essència.

D.A.: El Tour du Lord morirà amb nosaltres.

J.V.: Exacte. És que ja és com el nostre fill, forma part de la nostra identitat, per lo bo i per lo dolent. Amb tot el que ha evolucionat, ni de conya ens imaginàvem que arribarem fins aquí. Cinc anys més? Si ho podem mantenir i no ens hipoteca la nostra vida personal, familiar, laboral… doncs seguirem. Ara, si arriba a ser insostenible, pot ser que ho pleguem.

Heu arribat al límit del creixement?

J.V.: Sí. Fer gaire més, ja no té sentit. Saturaríem a la gent. Hem vist que si hi ha molt a fer i molt a decidir, no se sap què s’ha de fer. És millor que tot estigui més endreçat i ben organitzat. Ens quedem amb la clàssica, les set etapes de carretera, muntanya i gravel de l’estiu, i un acte a final de temporada. No farem 9 etapes en comptes de 7 o ho allargarem dos mesos més. Es diluiria.

D.A.: És que tampoc no volem créixer més. Ara l’objectiu és mantenir-nos. Si vol venir més gent, fantàstic. Però en quant a valors i al que oferim, ja no anirem més enllà.

Tampoc us expandireu en el territori?

J.V.: No, tampoc. Sí que seria bonic, però si marxem del Solsonès, Berguedà i l’Alt Urgell, perdria el seu sentit. Ja ho fem una mica. La Clàssica, amb 200 km, ja toca l’Anoia i el Bages. Anar-nos més enllà, no.

D.A.: Sí que podem fer alguna etapa de tant en tant fora d’aquestes tres comarques, no diem que no. Però, el nostre objectiu ni és créixer més, ni anar-nos-en del territori.

Ni exportar la marca?

D.A.: És que fins i tot, i ara ho dic discutint amb el Jordi, encara que poguéssim crear una empresa i contractar gent i fer el Tour de Tenerife by Tour du Lord, per exemple, crec que restaria valor al que tenim. Ni ens entusiasma, ni ho perseguim.

J.V.: I és que el moment va ser aquell. Hi hauria la inèrcia, però no calaria en cap altre territori com ho ha fet a la Vall del Lord.

Subscriu-te per seguir llegint