Lliçons nòrdiques

Aquesta setmana s’han fet els exàmens de selectivitat que donen accés als estudis universitaris amb canvis mínims en el tipus d’examen. El model educatiu futur és incert perquè la vigent LOMLOE o llei Celaá encara està en debat al Ministeri d’Educació i una possible victòria del PP a les properes eleccions generals pot suposar una nova llei orgànica més alineada amb el programa del Partit Popular. Recordem que Espanya se situa significativament per sota de la mitjana de la Unió Europea en comprensió lectora i altres indicadors educatius, fet que incideix molt negativament en el valor del capital humà i compromet encara més el futur de la nostra societat. L’educació hauria de contribuir a la millora dels coneixements i habilitats de la força de treball, estimular la productivitat i millorar el creixement econòmic. També les persones amb millor formació estan en disposició d’aconseguir innovacions i fer que s’estenguin per la societat. La bona educació és un fabulós mecanisme que contribueix simultàniament a l’eficiència econòmica i l’equitat social. La formació és clau per al funcionament de l’ascensor social i ha d’ajudar els sectors més desfavorits a sortir de la pobresa i marginació perquè promou la igualtat d’oportunitats. En negatiu, el fracàs de l’educació ens aboca a un futur amb menys nivell de vida però més desigualtat social, on només les elits podran pagar-se una formació de qualitat. La resta, atrapada dins els murs del seu gueto social, en quedarà exclosa.

Aquesta setmana hem conegut també que les escoles sueques fan marxa enrere en l’ús de les pantalles i tornen als llibres de text. Suècia va obtenir una puntuació de 544 en l’informe Pirls de comprensió lectora. La puntuació d’Espanya (i Catalunya), pèssima, va ser de només 521. La ministra d’Educació sueca, Lotta Edholm, vol més llibres de text i menys hores de pantalla a les escoles. Els nòrdics acostumen a ser gent intel·ligent oberts a provar noves tècniques educatives. Ara bé, si l’experiment digital fracassa i els problemes ocasionats per les pantalles superen els seus avantatges, reconeixen l’error i rectifiquen. De manera similar, els suecs varen experimentar a les dècades dels 70 i 80 del segle XX els efectes de l’ultraintervencionisme estatal. Suècia va passar de ser un dels països amb menys càrregues fiscals a ser la nació desenvolupada amb més impostos. El sector públic es va expandir de manera espectacular. En un clima de rigidesa laboral, es van crear tota mena d’empreses públiques i es va plantejar que els sindicats controlessin les empreses. Entre 1970 i 1990, l’ocupació privada amb prou feines va créixer mentre que l’ocupació pública es disparava fins a nivells insostenibles. Quan el país ja anava pel pedregar, les autoritats van rectificar i van liberalitzar el país. De manera similar, quan es demostra que l’abús de pantalles genera addicció, disminueix la capacitat d’atenció i dificulta el desenvolupament cognitiu, els suecs rectifiquen i tornen als llibres de text.

Finlàndia és un altre país nòrdic que manté forts lligams amb Suècia. Els resultats educatius en comprensió lectora, matemàtiques i ciències varen ser excel·lents fins l’any 2000. A partir d’aquí, però, empitjoren. I donat que en aquest món no existeixen les casualitats fortuïtes, caldria esbrinar el perquè. Una idea molt estesa és que els nens finlandesos no han d’estudiar gaire. A Finlàndia, el curs escolar és comparativament curt, amb poca càrrega lectiva i els estudiants tenen pocs deures. És el sistema «menys és més». El nivell de qualificació dels docents és molt alt, com també ho és el reconeixement social. El sistema de selecció és molt rigorós i no regalen les oposicions només per acumular anys en situació d’interinatge. Metges, professors i pastors evangèlics són els referents de la societat finesa. Saben que per obtenir els millors estudiants calen els millors professors. El nivell d’assoliment màxim d’un estudiant està condicionat pel nivell del seu professor. Es pot aprendre a escriure amb qui fa faltes d’ortografia? Es pot aprendre a resoldre equacions amb qui no sap aritmètica? Pot ensenyar intel·ligència emocional qui està emocionalment desequilibrat? Es pot ense-nyar allò que hom desconeix? És evident que no. I malgrat ser evident, convé no oblidar-ho.

El sistema educatiu finès va canviar a partir de 1985. Com expliquen els estudis de Gabriel H. Sahlgren i Catherine Haeck, fins els anys noranta el sistema educatiu estava centralitzat, el currículum nacional era normatiu, tots els professors feien pràctiques de formació i els llibres de text eren oficials. Aquest sistema tradicional impulsa l’educació finlandesa als primers llocs del rànquing mundial. Però la situació canvia a partir del 2000. Les noves metodologies, més centrades en l’aprenentatge actiu i menys en el coneixement estructurat, més en treballs col·laboratius d’esperit lúdic i menys en l’esforç personal, han empitjorat els resultats. En el darrer informe Pisa disponible, de l’any 2018, Estònia supera Finlàndia en matemàtiques (523 vs. 507) i ciències (530 vs. 522). Els resultats d’Espanya són, respectivament, 481 i 483. I els de Catalunya, 490 i 489.

Finlàndia ja no és la superestrella educativa que fou en altres temps. Qui vol conèixer sistemes educatius d’èxit internacional, gairebé amb tota seguretat que no visitarà Hèlsinki, sinó Tallinn o Estocolm. Els planificadors educatius d’altres països, inclosa Catalunya, haurien de prendre’n nota abans que sigui massa tard.