La reconversió del turisme

La trajectòria seguida per l’economia catalana en les últimes dècades es caracteritza per un creixement demogràfic excepcionalment expansiu, una pobra evolució de la productivitat, l’explosió del sector turístic i la davallada de la indústria. No són pas fenòmens independents, sinó plenament interconnectats. L’envelliment demogràfic alterarà la trajectòria de ràpid creixement del PIB perquè farà impossible que segueixi amb el mateix dinamisme, i això amb independència dels escenaris que puguin considerar-se sobre la immigració, ja que serà amb tota probabilitat de baixa qualificació. El 1900 vivien a Catalunya poc menys de dos milions de catalans i ara en som més de 7,5. Cap Estat europeu ha experimentat un augment tan vertiginós. No cal dir que, amb una de les fecunditats més baixes del planeta, bona part dels llocs de treball creats, de baixa qualificació i poca productivitat, han estat ocupats per immigrants en serveis de baix valor afegit.

Un moment clau hauria estat el 1986, quan es va fer efectiva l’entrada en la Comunitat Econòmica Europea i es van liberalitzar els intercanvis comercials. Moltes empreses, la majoria de capital familiar, van descobrir que els seus productes no eren competitius. Davant d’això, podien fer dues coses: invertir i millorar el producte, o vendre l’empresa i invertir els guanys en el sector immobiliari o turístic. Moltes van optar per la segona opció, molt més fàcil que la primera. Si la indústria encara representava el 30% de l’economia catalana l’any 2000, ara és inferior al 20%. Quin sector ha omplert aquest enorme buit? Principalment, el turisme. Avui som una economia més lligada al turisme i als serveis a les persones que a la indústria, amb una productivitat que no supera el 0,5% en els darrers 25 anys. El turisme té un virus molt perillós que contagia l’anomenada malaltia holandesa. L’arribada de turistes succiona el treball industrial i alimenta guanys fàcils en l’hostaleria, la restauració i el comerç. Els llocs de treball creats són temporals, poc productius i mal remunerats, mentre que els destruïts eren indefinits, més productius i ben pagats. El turisme és un sector depredador de l’activitat industrial i un cant de sirenes que sedueix els polítics en la seva promesa de diner fàcil i immediat.

El turisme ha canviat la fesomia de Catalunya, ha malmès el paisatge i els recursos naturals, ha creat molts llocs de treball temporals i mal pagats. Amb un sou mitjà inferior a 20.000 euros anuals, els impostos pagats amb aquests ingressos no arriben a cobrir el cost dels serveis públics de l’Estat del Benestar. El turisme és un sector subsidiat pel conjunt de la societat, que no genera valor econòmic, sinó que el destrueix. No vivim del sector turístic, sinó que el sector turístic viu de nosaltres. Comprovin, si no, com les comarques especialitzades en el turisme són les més pobres: la Costa Brava (Alt i Baix Empordà) i la Costa Daurada (Baix Penedès), ara amb Port Aventura en venda. El turisme empobreix majoritàriament la societat i erosiona la cohesió social amb l’increment de les desigualtats. Les illes Canàries ocupen el darrer lloc a Espanya en el rànquing de PIB per capita i com més s’especialitzen en turisme, pitjor. A Catalunya, Lloret se situa sistemàticament entre els municipis amb la renda disponible més baixa. Per què Lloret, Tossa, Platja d’Aro, Salou i Roses es troben entre els municipis amb una renda més baixa? La indústria catalana paga un salari que és un 80% superior al del turisme. Segons l’Observatori del Treball, la indústria paga un 30% per sobre de la mitjana salarial del país, mentre que els subsectors turístics estan un 25% per sota. Es tracta d’una diferència enorme que explica que la decisió col·lectiva de desinvertir en manufactura és un error greu.

A més, el turisme de sol i platja genera efectes externs molt negatius: tensiona els espais públics, comporta soroll i brutícia, provoca aglomeracions en determinades poblacions, incrementa el preu de l’habitatge, crea problemes de convivència, incrementa la inseguretat, sobreexplota recursos crítics com l’aigua... Amb més de 24 milions de turistes anuals, dels quals 15 milions són estrangers, i una despesa agregada de 19.000 milions d’euros, Catalunya és la primera destinació turística d’Espanya. Catalunya es té per una societat industrial. Però això és perquè les mentalitats canvien molt més lentament que els fets. Ja fa anys que vam passar a ser una societat de serveis. En general, el turisme de sol i platja català està immers en un cercle viciós de baixa qualificació laboral i escassa rendibilitat, competint amb preus molt baixos i elevades rotacions, això és, un gran nombre de turistes, quan ho hauria de fer amb marges molt més alts i clients de més poder adquisitiu. Cal reduir capacitat hotelera, començant per tots els establiments que tenen dues estrelles o menys. La reconversió del turisme es podria finançar parcialment amb un impost finalista que recaigui sobre els visitants.

La Generalitat s’ha fixat l’objectiu que el pes de la indústria creixi fins arribar al 25% de l’economia l’any 2025. I quins sectors han de perdre pes? Difícilment la salut o l’ensenyament, que formen la columna vertebral del sistema. Potser el comerç, molt afectat per la digitalització, i necessàriament el turisme, per totes les raons que hem argumentat.