Dilemes

Quan parlem d’educar als nostres infants, ens enfrontem a dilemes constants, dubtar sobre quina és la millor estratègia o decisió més encertada entre diferents opcions forma part també del mateix creixement com a adults que acompanyem als infants en el seu desenvolupament.

El teu fill o filla arriba de l’escola i deixa les sabates tirades al costat del sofà, la cartera al rebedor amb la bossa de l’esmorzar dins, anem amb presses perquè al cap de mitja hora comença anglès i ha de berenar. Què fem?

Podem repetir-li el que ha de fer, que generalment ja ho sap, però que sovint no fa per pròpia iniciativa, estem cansades d’anar sermonejant-los, repetint la cantarella de sempre, ens esgota a nosaltres i a elles. Tenim la sensació que el poc temps que passem amb elles entre setmana és sempre per estar donant-los instruccions sobre el que han de fer i no temps de qualitat en el que podem connectar i passar una bona estona plegades. Però també creiem que és important que aprenguin a fer-se responsables de les seves coses, que aprenguin a respectar els espais comuns, no haver de ser nosaltres qui anem recollint-ho tot al seu pas.

El teu fill o filla de nou anys, han de fer els deures durant el cap de setmana, hem tingut la previsió de parlar amb ells perquè aprenguin a planificar-se, per evitar estar tot el dia perseguint-los recordant-los el que han de fer. Però arriba l’estona que elles havien dit que dedicarien a fer els deures i no en tenen ganes, no s’hi posen i arriba el diumenge al vespre i no els han fet encara. La nostra responsabilitat com a pares o mares és aconseguir que els nostres infants aprenguin a ser responsables de les seves coses, a complir amb les dates d’entrega de les feines que els hi encomanen. Però si sempre som nosaltres qui assumim les seves responsabilitats, recordant-los-hi o inclús fent-los amb elles perquè no deixin de presentar-los, les estem ajudant en el fons? O estem suplint la seva responsabilitat? Cal que puguin aprendre les conseqüències de no haver fet la seva feina, però estan ja preparades per fer-ho soles?

El teu fill no es renta les dents al matí o al vespre si no li insisteixes que ho faci, has provat diferents mètodes, rentar-te-les amb ell, posar-li un rellotge de sorra perquè conti el temps s’ha d’estar raspallant, però no et funciona, no se les renta mai per pròpia voluntat. Què hem de fer? La salut dels nostres infants és la nostra responsabilitat, però fins quan? Quant de temps he de continuar tenint una discussió diària per aconseguir que es renti les dents? O hem de deixar-lo durant un temps i provar que passa si no li diem? Ho farà sol, si veu que ja no li estem a sobre?

Aquests són petits dilemes, quan es fan grans, la cosa es va complicant, una discussió forta amb amics, una ruptura sentimental, assignatures suspeses... qualsevol situació de la vida diària ens posa davant d’un dilema, intervenim? Com ho fem?

Sovint no hi ha una resposta vàlida ni única als dubtes que ens sorgeixen quan eduquem, l’assaig i error acaba esdevenint la nostra estratègia primordial. El fet de dubtar en si, ja ens situa mentalment en la cerca de solucions, analitzar la situació i valorar-ne les diferents opcions ja és positiu. Ja que a vegades estem enganxades a un conflicte que no sabem resoldre i continuem fent les coses de la mateixa manera de sempre tot i veure que no està funcionant. Per tant, dubtar ja és una primera passa per arribar a cercar noves solucions. No ens ha de fer por, ni hem de sentir culpa per pensar que no sabem que fer davant d’una situació. Ens hem d’atrevir a provar noves coses, sovint aquelles que potser no hem posat en pràctica, si som molt controladores , atrevir-nos a deixar de ser-ho en algunes coses i veure que passa. Si, per contra, ens costa posar límits als nostres infants, buscar-ne un, i aplicar-lo de manera constant durant un temps.

Viure dubtant en educació és absolutament normal, és viure pensant en la millor manera d’acompanyar als nostres infants cap a la seva autonomia, i mentrestant molta paciència i fora culpes!