Gerard Farrés: «El coneixement que tinc del vehicle és el que em dona pau»

A principi de novembre, Gerard Farrés (Manresa, 1979) no sabia si podria ser fidel a la seva cita amb el Dakar. Hi estava apuntat, però no tenia els recursos econòmics a punt. Al final ho ha aconseguit per tornar a lluitar pel seu somni, el de ser número 1 a la meta.

Ja està mentalitzat que al final correrà, després del patiment?

Ara ho gaudeixo, però he vist la mort, en sentit figurat, a prop, de no poder-hi anar. Van caure patrocinadors a última hora quan me n’havien donat la certesa. És molt difícil trobar-ne i necessites molt temps per aconseguir-ne. Però per això tenim les boles de drac, perquè t’ofereixin desitjos. Tot i això, aquests també s’aconsegueixen treballant. Van sortir els patrocinadors, que van ser Macbor [motocicletes] i Botularium [gastronòmica], totes dues catalanes, més les que ja tenia, que ho han fet possible.

En quin moment es va trobar que marxaven els patrocinadors?

Realment no és que en marxessin, sinó que no en tenia. En els últims anys podia anar amb Can-Am South Racing sense pagar ni un euro a canvi d’obeir ordres d’equip. No els aportava perquè no els tenia, però ho compensava ajudant els companys. Enguany, des de l’equip em van dir que no podien fer el mateix perquè anaven justos de diners i havia d’aportar un patrocini. Quan m’ho van dir, vaig començar a parlar amb patrocinadors, però el novembre els dos que m’havien dit que sí es van haver de fer enrere. Vaig tornar a dependre de l’equip, que m’ho ha posat molt fàcil. Entre els patrocinis de darrera hora i que ells hi han aportat, ha estat possible.

Quins canvis suposa això respecte d’altres anys?

El principal, a part de tenir patrocinadors de casa, és que correré sense ordres d’equip. Ja no començo amb el peu coix. L’escuderia, però, m’ho ha facilitat en el sentit que si una cosa valia 20, me l’han deixada per 3 si aquests tres els aportava jo. Però tres, costen. El pressupost per córrer el Dakar són 300.000 euros i jo no n’he hagut d’aportar ni una tercera part. Això parla molt bé d’ells. T’ajuden amb els seus patrocinadors.

És una recompensa per la feina que ha fet per ells, com deixar guanyar el seu cap de files fa dos anys?

Sí, perquè sempre he ajudat companys d’equip a que guanyessin, o l’any que comentes, en què vaig frenar a 300 metres perquè guanyés el cap de files [Austin Jones]. Aquestes coses tenen pes, tot i que també és un tema de números, ni que ells confiïn al màxim en mi. Això sí, si no fos jo i no ens coneguessin, no ens ho haurien fet tan bé.

La limitació més gran que tenen és que no han pogut fer cap cursa de preparació?

Totalment. Ni un quilòmetre. Però tenim l’experiència i l’hem d’aportar. No és un Gran Premi de MotoGP de 45 minuts al màxim, és una cursa de catorze dies i si no volem guanyar el primer dia no hi ha res impossible.

Li dona tranquil·litat, mantenir el mateix cotxe?

Em dona una mica de pau. És un cotxe que coneixem i no canvia. Serà el tercer any que correm amb Diego Ortega de copilot. Hem treballat a distància i ells s’ha pogut prepara amb Miguel Puertas, a qui conec de la meva etapa a Himoinsa, i m’he pogut entrenar amb el simulador, un fet que també suma. 

Era amb Diego Ortega o res?

M’ho posa molt fàcil. Un dels espònsors, Melilla, el porta ell i em va dir que si no havia de cobrar, no cobrava i dormiria damunt de les pedres si feia falta. Quan tens algú al costat que t’ofereix aquests valors, diu molt d’ell. Això el fa més gran i a mi em dona més confiança.

Segueix en la categoria SSV, coneguda com a T4...

Sí, és molt competitiva i les mecàniques són molt semblants. La novetat d’enguany és que hi entra Polaris i trenca el monopoli de Can-Am. Arriben amb vehicles oficials dels Estats Units i tindrem convidats de luxe que no teníem.

Quins són els seus principals rivals?

Hi ha un pilot àrab [Yassir Seaidan] que ja ha guanyat etapes al Dakar i és molt ràpid, tot i que és irregular. També els de Polaris, amb Xavier de Soultrait i l’estructura de Loeb també seran a davant i els pilots del meu equip, com Joao Ferreira, que ha guanyat totes les curses del mundial. Quatre o cinc són els més forts.

Aquest és el seu Dakar número 17. Ha estat la situació més límit en què s’ha trobat, per anar-hi?

Mai no havia arribat tan al límit. Emocionalment parlant et crea incertesa i vas buscant opcions alternatives sempre amb el somni del Dakar. Per això aquest any va pintat amb les boles de drac.

D’on surt aquesta història?

Jo n’era un gran aficionat, a mi m’encantava, i un dels meus patrocinadors, el Jose, que és qui m’ha comprat el cotxe, a qui també li agrada molt. Les boles representen els desitjos. El primer era d’anar al Dakar i el segon, que persegueixo des de fa molts anys, és guanyar-lo. N’hem aconseguit un i ara lluitarem per l’altre.

I després de les boles, parlem del monstre, que és la cursa. Esperen poder evitar els problemes de l’any passat?

Fins a tres dies abans del final estàvem per guanyar-la, a tres minuts del primer, però se’ns va trencar un ventilador, una peça de cinc euros i vam quedar cinquens. En aquella etapa estàvem a punt de ser líders. Són coses que no es poden controlar, va ser mala sort o no veure que aquella peça s’anava trencant.

Com veu el recorregut d’enguany?

El que més em fa patir d’Aràbia no és el desert [Empty Quarter}, perquè la sorra ens va bé i la gaudim, no estem gens tensos. En canvi, els buguis pateixen més en les zones de pedres i les més complicades seran de 400 quilòmetres de pedres. L’any passat, al quilòmetre 30 de l’etapa de 300 quilòmetres vam rebentar dues rodes. Ja no ens en quedaven i conduir tant temps sense pneumàtics és un patiment. Hem d’intentar ser molt fins i no punxar.

Aquests paranys són a l’inici del ral·li o cap al final?

Són a les quatre primeres després de la pròleg. Després entrem en sorra i a la deu i onze hi torna a haver pròleg. A les de l’inici ens agafarà sense ritme. Seria un suïcidi anar a atacar i caldrà no arriscar a l’inici. Això ho pots fer a la segona part, quan tens opcions de guanyar.

Un dels atractius és l’etapa marató de 48 hores sense assistència. Com es presenta?

La diferència és que en lloc d’haver-hi un campament, n’hi haurà set o vuit i a partir de les quatre de la tarda t’has de parar al que tinguis més a prop. Si hi arribes abans, pots parar-hi i penalitzar el temps amb el qual t’has avançat o bé decidir que en busques un altre i no penalitzar. En això entrarà molt l’estratègia per valorar si és millor aturar-te i reparar bé el cotxe, si té problemes, o és millor no penalitzar i arriscar-te a seguir més endavant amb la possibilitat que puguis tenir una avaria. O valorar si l’endemà et convé sortir abans o després, o deixar més o menys quilòmetres per fer. Caldrà valorar-ho quan t’hi trobis.

Des que corren a Aràbia sempre es parla de la seguretat i enguany, amb tot el que està passant a Israel i a Gaza, potser encara més. Noten aquestes situacions, quan són allà?

Estem aïllats, però algun petard hi ha hagut. Intenten tenir-nos apartats de tot. És una cursa internacional i pot ser objecte d’atemptats. Provem d’estar enfocats en la cursa. Aquesta és una gran diferència respecte d’Amèrica del Sud, on hi havia molt públic. Aquí veiem pedres, sorra, paisatges preciosos, això sí, però no es pot gaudir de la gent perquè no els fan partícips de la cursa.