El Barça guanya l'Osasuna i serà a la final contra el Madrid

El FC Barcelona serà a la final de la Supercopa d’Espanya de diumenge a l’estadi Al-Awwal Park de Riad, a l’Aràbia Saudita, contra el Reial Madrid. Va guanyar la semifinal contra l’Osasuna per 2 a 0, en un partit que, si bé no val per aclarir la imatge dels blaugrana, almenys sí que ha sevit perquè hagin tornat a guanyar un partit per més d’un gol de diferència. 

Xavi havia dit abans de començar la semifinal que preferia un Osasuna que l’anés a buscar al seu camp, però no va ser el cas. Arrasate va canviar el dibuix habitual i va posar tres centrals, quatre migcampistes en rombe i amb només Budimir despenjat a dalt.

També havia reclamat Xavi als seus jugadors que tinguessin més contundència en una àrea i a l’altra. I tampoc va ser el cas, si més no a l’inici. Entre el minut 6 i el 13, els blaugrana van fabricar-se rematades prou franques de Christensen, Ferran i Lewandowski a l’àrea navarresa i, a la pròpia, van actuar indecisos alhora de treure’s el perill de sobre en una centrada de Budimir i a la sortida d’un parell de córners, un concedit després que Areso aprofités un mal refús de Balde per xutar ajustat al pal de Peña. Era com si als blaugrana els faltés confiança o bé estiguessin espantats.

Així, mentre la pilota no era prop de l’àrea pròpia, els blaugrana tenien el control del joc i la paciència que se li suposa i no se li veia darrerament, per combinar fins a trobar la passada a l’espai. El contrast era tan sorprenent com revelador de l’estat anímic de l’equip. Raphinha va saber trobar Koundé, però la centrada enrere del francès no la va saber rematar prou bé Sergi Roberto. Tampoc Lewandowski, en un cop de cap amb avantatge a la sortida d’un córner. Amb tot, era un equip massa desequilibrat cap a la dreta perquè, per l’altra banda, Balde no sabia aprofitar els espais que obria un Ferran amb una tendència irrefrenable d’anar-se'n cap al centre.

Els blaugrana tenien la possessió, més del 75 per cent passada la mitja hora de joc, i creaven prou ocasions i prou clares com per haver-se avançat en el marcador. Tot i que concedia de manera perillosa, l’Osasuna esperava ben posat, com si pensés que els blaugrana ja n’espifiarien una i seria el moment d’aprofitar-la. Uns i altres semblaven còmodes amb el guió de partit que els estava sortint.

A punt van estar els navarresos de tenir premi en una doble ocasió, primer de Budimir i després d’Arnaiz de falta, que va treure de manera excel·lent Peña. Entre una i altra, la lesió muscular de Raphinha a qui va substituir Lamine Yamal. Encara que el brasiler havia tingut una actuació notable, no va semblar que l’equip i hagués de perdre.

Comparats amb la primera part oferta entre el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid a la semifinal de dimecres, Barça i Osasuna hi perdien clarament. Però, pel cas blaugrana, la millora respecte les últimes actuacions, era evident. Ara: també servia per entendre que la falta de contundència a una i altra àrea, a més de ser una expressió de la pobresa del joc col·lectiu, també és un problema que es retroalimenta amb la falta de confiança que sumen i acumulen els blaugrana.

 El gol de Lewandowski a l’hora de joc en una acció notable no va canviar l’escenari. Els navarresos seguien el pla inicial. Xavi va posar al camp Pedri, per si de cas la final. Si entre Gündogan i De Jong n’havien tingut prou fins aleshores per marcar el ritme que més li convenia a l’equip en cada moment, amb el canari amb ells un altre cop, la sensació de domini i de control va créixer. També va tornar Joao Félix que aviat en va tenir una que el porter Sergio Herrera va desviar a córner.

Va semblar que, potser, el Barça aconseguiria guanyar per més d’un gol i trencar una estadística ben galdosa de 20 partits amb victòries per la mínima. Fins que Arrasate va començar a moure la banqueta i l’Osasuna va fer un pas endavant. Budimir va tornar a provar Peña, que va respondre amb solvència. El 2 a 0 apareixia tan lluny o tan a prop com el gol navarrès que duria a la pròrroga. Fins que Lamine Yamal va culminar una bona jugada individual Joao Félix en xutar creuat per superar Sergio Herrera que no va tenir prou força per aturar amb la mà dreta una pilota que estava més ben posada que no pas forta.

La victòria contra l’Osasuna no és ni el punt d’inflexió ni el clic que demana Xavi. Però tampoc ho va ser la semifinal de fa un any que el Barça va guanyar amb patiment contra el Betis. Ni tampoc era l’Osasuna el rival idoni per fer-lo. Diumenge contra el Madrid, amb el primer títol en joc, ja serà ben diferent.