Al FC Barcelona se li escapa la Copa del Rei a la pròrroga (4-2)

Els blaugrana exhibeixen orgull en un partit en què els joves Lamine, Fort i Cubarsí tornen a brillar 

Jordi Badia Perea

Jordi Badia Perea

36 segons va trigar l’Athletic a fer el primer gol i es va afegir a la llarga llista d’equips que han estat capaços de marcar-li un gol al FC Barcelonaen el primer minut de joc. Ha passat ja massa vegades com perquè no s’hagi de considerar una deficiència estructural.

Van reaccionar bé i de pressa els blaugrana, en la línia del que van mostrar a la primera part contra el Betis. Van equilibrar la intensitat dels bilbaïns, van igualar el joc i el van decantar a poc a poc a favor seu. També es van haver de sobreposar a la lesió muscular de Balde, que va haver de deixar el seu lloc a Hèctor Fort, un altre noi de 17 anys, que no es va espantar ni per l’ambient de San Mamés, ni per la velocitat d’Adu, primer, ni per la velocitat i l’habilitat de Nico Williams quan Valverde va decidir que fos ell qui enfrontés el nou. Ni contra Iñaki Williams quan va sortir a l’hora de partit, acabat d’arribar de la Copa d’Àfrica. Fort va firmar una actuació excel·lent en el millor escenari.

I la superioritat que poc a poc el Barça anava imposant, es va traduir també al marcador. Primer Lewandowski al minut 26 va empatar amb un gol de murri, en tapar amb tota la intenció un refús de Yuri des de dins de l’àrea petita, i després Lamine va anar-se’n d’un parell de defenses, va traçar aquella diagonal que tants bons records porta al barcelonisme, de dreta a esquerra, i va fer al minut 32 el segon gol amb un xut fort i creuat al pal llarg del porter, sense que aquesta vegada la pilota hi topés. En mitja hora, el Barça havia aconseguit refer-se del cop inicial i capgirar el marcador.

Va arriscar Valverde a la segona part amb el canvi d’Unai Gómez per Vesga, més capacitat ofensiva i control. No van ser 36 segons, però sí que en 4 minuts mal comptats en va tenir prou l’Athletic per empatar. Centrada de Nico sense que ningú el destorbés, només Lamine semblava pressionar-lo amb la mirada, i rematada de cap de Sancet entremig de De Jong i Araujo, dins de l’àrea petita i amb Iñaki Peña encaixat sota els pals.

Els blaugrana perdien la majoria de duels individuals, com als primers minuts de la primera part. El partit quedava convertit en el que pretenia l’entrenador de l’Athletic, que la intensitat i l’emoció s’imposés al control que havia aconseguit imposat el Barça a la primera part. Que no hi hagués repòs en cap zona del camp perquè els blaugrana no poguessin refer-se a través de la pilota.

La va tenir Lamine Yamal en un contracop ben llançat per Lewandowski, però el seu xut creuat va sortir massa desviat.

Va moure també la banqueta Xavi. Va tornar a posar Cubarsí -dos defenses de 17 anys per aturar els lleons- però, sobretot, va tornar a canviar Lewandowski buscant el revulsiu de Joao Félix. Tot i que va ser el jove Marc Guiu qui va estar a punt de marcar amb una rematada des de la posició de davanter centre, poc després de sortir en substitució d'un Lamine Yamal esgotat, a la segona part de la pròrroga.

El partit es va convertir en un intercanvi de cops. Iñaki va rematar ajustat al pal esquerre de peña i Lamine va xutar massa alt després d’anar-se’n del porter. L’empat hauria estat el resultat més just. La pròrroga, era inevitable.

Xavi havia dit a la prèvia que l’eliminatòria seria un cara o creu. Va tenir raó. Una pèrdua de Sergi Roberto a l’últim minut de la primera part de la pròrroga, quan els blaugrana semblava que recuperaven el control i les sensacions, va acabar amb un gol afortunat d’Iñaki. Havia caigut la creu. I Nico als darrers instants va culminar la festa bilbaïna i dels Williams amb un quart gol. Va perdre el Barça, però exhibint orgull.

A la Lliga el Clàssic és el Barça-Madrid, a la Copa ho és l’Athletic-Barça, especialment quan es juga a San Mamés, més encara si l’eliminatòria és a partit únic. Els lleons saben que la Copa és el seu torneig. Ho ha estat històricament quan podia aspirar a lluitar pel títol de lliga, ni que fos de tant en tant. Ara que ja no pot aspirar-hi, jugadors i afició s’aferren a la Copa amb una passió admirable.

Subscriu-te per seguir llegint