Escalada clàssica, esportiva i boulder, ¿coneixeu els principals tipus d'escalada?

Els valors que van intrínsecs als esports de muntanya i a l'escalada fan que es tingui en compte no només el que s'ha aconseguit, sinó com s'ha aconseguit. Per pujar a una cim no és el mateix fer-ho per una cara que per una altra, amb oxigen o sense. En escalada passa el mateix a l'hora de valorar un ascens, segons la cara triada, el seu grau de dificultat (hi ha graus per mesurar aquesta dificultat que van del quart al novè), si la via d'ascens està proveïda d'ancoratges, si es puja sense corda… En definitiva, importa el camí triat i el sacrifici, no només el resultat de la foto final al cim. L'escalada –com els esports de muntanya– no és un posat i aquí no serveix només el què, sinó el com.

Atenent les diferents variables per afrontar una paret o roca, hi ha principalment tres tipus d'escalada: clàssica, esportiva i boulder.

Escalada clàssica

És la més purista i tradicional, aquella en què l'escalador és qui va marcant el seu pas i establint els seus ancoratges a la paret per pujar i traient-los quan ja no els necessita per assegurar-se. La roca no està equipada i no hi ha una inspecció prèvia de la via per la qual cosa requereix una planificació exhaustiva tant del pas com de la ubicació de cada ancoratge. Aquest tipus d'escalada eleva la tècnica i l'habilitat a la d'algú expert.

A més d'una elecció correcta de l'ascens, la clau en l'escalada clàssica és situar correctament els punts d'ancoratge, que bàsicament es realitza mitjançant dos tipus d'eines que es poden retirar de la roca després de l'ascens: 'friends' o dispositius de lleva (uns pals amb una molla i rodes giratòries que s'obren entre esquerdes per fixar-se sòlidament); i fisurers o falques (falques metàl·liques amb extrems de metall cònics que es poden encaixar en esquerdes a la superfície de la roca).

Dins d’aquest tipus d'escalada hi ha altres versions que encara que conserven l'autenticitat d'un ascens varien lleugerament en la forma d'execució:

1. A. Clàssica amb ancoratges:són rutes preequipades, però amb uns ancoratges molt distants els uns dels altres. De vegades, al principi i al final. Està a mig camí de l'escalada clàssica i l'esportiva (equipada), encara que per la dificultat, planificació i necessitat d'establir punts d'ancoratge intermedis s'apropa més a la clàssica.
2. B. Clàssica simultània:és una de les més practicades quan es va en parella, ja que mentre que un assegura la via, el que el segueix la va desmuntant. És una escalada en què preval la velocitat i coordinació (i eficiència) del treball en equip.
3. C. Només lliure o només integral: aquest tipus d'escalada té un Oscar (Free Solo), gràcies al documental d'Alex Honnold al monòlit del Capità (914 m), del Parc Nacional de Yosemite. Es tracta d'escalar sense corda i en aquesta, a més d'una habilitat i tècnica descomunal, preval la fortalesa mental. Aquest punt psicològic és clau i el factor diferencial per practicar aquest tipus d'escalada ja que, per destresa, molts escaladors que realitzen ascensions tradicionals amb ancoratges podrien practicar-la ja que no acaben utilitzant-los (no cauen o cometen errors). Tanmateix, pugen amb la certesa i la confiança de tenir una assegurança de vida. En el solo integral no es compta amb aquest coixí.

Escalada esportiva

És una ascensió amb la paret o roca ja equipada. No cal cargolar o prémer lleves o fisurers, sinó que ja estan ancorats a la paret. La via ja està preparada i només falta que hi passem corda i mosquetó per fer l'ascens.

Aquest tipus d'escalada permet anar més lleuger en l'ascensió, és més ràpida i requereix menys compromís. És l'escalada 'pop' que va sorgir a la dècada dels 80 i ha permès que els principiants gaudeixin d'aquest esport tant en rocòdroms (interiors i exteriors) com a la natura.

El boom d'aquesta disciplina és tan gran que fins i tot s'ha convertit en esport olímpic, sent a Tòquio 2020 la seva estrena, juntament amb les disciplines de boulder i velocitat en la prova combinada, on vam tenir els primers campions olímpics de la història en l'espanyol Alberto Ginés i l'eslovena Janja Garnbret. I com a novetat en els propers Jocs de París 2024 hi haurà dues proves, una que combini l'escalada esportiva (dificultat) i boulder, i una altra de velocitat.

Boulder

És l'escalada extrema per excel·lència. Es dona en blocs de roca d'entre 1,5 i 15 metres i no s'utilitzen elements de protecció per fer-ho. És prioritària la dificultat per superar l'obstacle que cada escalador esculli i aquí es combina l'ascens amb moviments horitzontals. L'important és superar els anomenats problemes que et planteja la roca, per la qual cosa l'estratègia és tan fonamental com en una partida d'escacs. Has de reflexionar sobre diversos moviments a realitzar, no només sobre el següent.

Requereix una habilitat i potència molt grans i es pot realitzar sol, normalment col·locant un matalàs a terra. Aquí l'escalador amb una gran tècnica d'execució tindrà avantatge sobre algú que escali de manera ràpida.

Dins del boulder, hi ha una modalitat que afegeix perillositat per l'alçada a què s'executa, l'anomenat ‘highball bouldering’.

Com s'ha esmentat anteriorment, aquesta disciplina també forma part del programa olímpic combinada amb una d'ascens de dificultat.