Com era la Manresa que va viure l'aprovació de les Bases del 1892?

Un centenar de delegats de la Unió Catalanista, encapçalats per fabricants, advocats, metges, hisendats, enginyers, artistes, mestres, sacerdots, arquitectes i mestres d´obres, van assistir, el 25, 26 i 27 de març de fa 125 anys, a l´assemblea celebrada al saló de sessions de l´ajuntament de Manresa. La majoria, hi van arribar el divendres, en el tren de les 11 del matí i de les 4 de la tarda, i es van allotjar en els hotels i fondes de la ciutat. Aleshores n´hi havia més que no pas ara.

L´assemblea va estudiar i aprovar per unanimitat les Bases per a la Constitució Regional Catalana, formades per disset articles. Hi van participar quatre manresans, socis de la Lliga Regional: el metge i prohom Oleguer Miró i Borràs; l´advocat Manel Vallès; el també advocat barceloní Francesc de Moragas, fundador de La Caixa i cunyat de Vallès; i Lluís Espinalt, com a secretari local. Si bé l´esdeveniment va tenir un ressò local escàs, a Catalunya les Bases acabarien esdevenint un referent del catalanisme polític.

«L´aspecte de Manresa és molt pintoresch, de qualsevol part que´s miri, sobre tot dominantla, com quan se puja al campanar de la Seu, ó tant sols desde´l bonich parch que volta á la catedral de la montanya y que constitueix un excelent passeig per pendre la fresca». L´any 1892, L. García del Real feia aquesta petita descripció de la ciutat a La Ilustració Catalana, després de visitar-la per primera vegada. A banda de les pintoresques vistes des de la Seu, també en va destacar els llums, a la nit, de les fàbriques que treballaven al costat del riu, el fet que «la base de Manresa és una veritable montanya», i que gairebé tots els carrers estaven molt ben empedrats.

Manresa era en aquell moment la quarta ciutat de Catalunya, darrere de Barcelona, Reus i Tarragona. L´arribada del ferrocarril, el 1859, el procés d´industrialització i la construcció de noves vies de comunicació, com les carreteres de Vic i de Cardona, n´havien transformat la fisonomia en poc temps.

El 1892 va ser l´any que va arribar a la ciutat l´enllumenat elèctric. La població superava els 20.000 habitants, la taxa de natalitat se situava al voltant del 35% i la de mortalitat havia baixat en relativament poc temps del 40% al 28%. El municipi, que es dividia en cinc districtes, tenia una taxa d´analfabetisme del 34%, i el sector econòmic predominant era l´industrial (50%), seguit de l´agrícola (30%) i del dels serveis (19%). Un any abans, s´havia inaugurat la urbanització del tram del Passeig entre Sant Domènec i l´actual plaça de Crist Rei, i el carrer d´Àngel Guimerà, conegut en aquells temps com a camí del pas de Cardona. El darrer terç del segle XIX, el 60% de la població tenia entre 0 i 30 anys i hi havia més dones que homes.