La manresana Dolors Colom i Masfret té una llarga trajectòria en el treball social. De fet, Manresa és una ciutat pionera, en el conjunt del país, per haver dotat a Althaia d'un equip de treballadors socials i per haver creat el programa d'atenció domiciliària. Colom s'ha format a Barcelona i Nova York, i ha exercit de treballadora social en hospitals del país i de docent a l'Escola Universitària del Treball Social. Actualment és professora associada i directora científica del màster universitari de Treball Social Sanitari de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i professora associada del grau de Treball Social de la Universitat de Barcelona (UB). Ha fundat la revista especialitzada Agathos, Atención Sociosanitaria y Bienestar i ha publicat vuit assajos i dues novel·les.
L'han premiada per la seva tasca pel reconeixement oficial a la tasca del treballador social sanitari.
Sí, concretament m'han donat la Medalla d'Or per la creació del màster de Treball Social Sanitari a la UOC, que s'aprova el 2013, però ja feia dos anys que treballava per promoure el reconeixement del treballador social en l'àmbit de la sanitat a partir d'aquest títol oficial.
La seva tasca per una major presència dels treballadors socials als hospitals, de fet, comença a Manresa.
Vaig començar a treballar a l'Hospital de Sant Andreu de Manresa el 1984. I en aquella època ja vaig començar a adonar-me'n de la importància. Vaig fer un viatge als Estats Units, concretment a Washington, per plaer, i sortint del metro vaig veure l'Hospital Universitari George Wa-shington, vaig entrar i vaig preguntar per la treballadora social sanitària. En aquell moment a Catalunya només hi havia un treballador social als hospitals. Bé, doncs en aquest centre sanitari em van dir que n'hi havia dos-cents. Va ser tota una sorpresa.
Va intentar importar el sistema americà a Catalunya?
Bé, de fet, una de les altres sopreses va ser que hi vaig descobrir el programa de planificació de l'alta hospitalària. Ho vaig proposar al gerent de llavors de l'hospital i va contestar que, si no era costós, endavant. Aquesta iniciativa consistia a fer un treball social, a part del sanitari, i establir criteris socials a l'hora de donar d'alta el pacient que és ingressat al centre sanitari. Es tracta de fer estudis socials, sobretot entre els grups de risc. De fet, l'Hospital de Sant Andreu va ser pioner en aquest aspecte i ens venien a visitar professionals d'altres centres per veure com funcionava.
Les seves idees, doncs, van ser un revulsiu, en primer lloc, per als centres de Manresa.
Al principi, a Sant Andreu hi érem jo i una altra a l'àrea de psiquiatria. Quan es van ajuntar l'Hospital de Sant Andreu i el Sant Joan de Déu vam passar a ser dos treballadors socials sanitaris a Salut Mental, dos a hospitalització, més els treballadors familiars. Primer se'n va fer una prova pilot i, quan va acabar, van passar a ser assumits per l'Obra Benèfica dels Germans de Sant Andreu. També vam posar en marxa, amb l'Ajuntament, un servei d'atenció domiciliària. Vaig marxar el 1995, després d'onze anys, me'n vaig anar a un altre hospital de Barcelona.
A part, vostè ha treballat pel reconeixement del treballador social sanitari.
Sí, perquè al 2003 surt una llei que treu als treballadors socials sanitaris el reconeixement de professionals sanitaris. I aquesta llei deia que, per obtenir el reconeixement, en primer lloc s'havia de tenir títol oficial en ciències de la salut i un col·legi professional. Llavors, al 2008 començo a treballar amb la UOC perquè hi hagi un títol oficial en aquest àmbit. Fita que s'aconsegueix al 2013. Vaig fer un prorgama d'estudis basat en les meves experiències als Estats Units i en les teories d'autors americans. Al 2015 creo una societat científica per presentar les propostes al ministeri, perquè com a persona individual no arribaria enlloc. Ara, estem a punt d'aconseguir el reconeixement.
Gràcies a la seva tasca, creu que els hospitals valoren més la tasca del treballador social?
Crec que encara queda molt camí per recórrer. Quan el metge diu a un pacient ingressat que l'endemà se'n pot anar a casa, i el pacient contesta que no pot perquè està sol, és un indicador que abans s'havia d'haver fet un treball social perquè això no hagués passat. Si a casa està sol, el pacient empitjorarà i tornarà a l'hospital. El sistema sanitari estalviaria recursos amb més treballadors socials als hospitals, de fet als Estats Units són els mateixos metges els que paguen aquests professionals perquè el finançament és diferent. Aquí els gerents prefereixen gastar en tecnologia.
