Aquest pont, el primer que es troba a la ciutat aigües amunt del riu Cardener, també va ser construït al segle XIV. Com dèiem en els dos articles anteriors, un temps abans, s'havia construït un pont sota el turó del Puigcardener que consta com a pont de Manresa en els documents de l'època. Quan es va construir aquest segon pont, el primer va passar a dir-se Pont Vell, mentre que el segon va rebre el nom de Pont Nou.
No deixa de ser curiós que la nomenclatura s'hagi mantingut i els manresans encara parlem del Pont Nou, a un pont construït fa més de set-cents anys!
I per quines raons la ciutat de Manresa va decidir construir un segon pont, una obra que exigia una gran inversió per part de la ciutat, ja que era una obra responsabilitat seva?
Diferents causes expliquen la raó de la forta inversió de la ciutat per edificar un segon pont al sector de ponent.
Al segle XIV, Manresa va experimentar un gran creixement demogràfic que ja s'havia iniciat al segle anterior. La ciutat ampliava el seu cercle de muralles i també el seu espai urbà cap a la plana de Sant Domènec.
D'altra banda, Manresa es convertia en un gran centre econòmic i comercial que superava l'àmbit territorial més proper i arribava a espais més allunyats de la seva vegueria. Així mateix, dintre la jerarquització de les principals ciutats catalanes, era el nucli urbà més important de la Catalunya Central.
Una altra mostra d'aquesta vitalitat econòmica són les grans obres que la ciutat va començar en aquest segle, com la Seu, els convents del Carme, Predicadors i Santa Clara, i la Sèquia.
Una ciutat a la cruïlla
A aquests factors econòmics cal afegir-hi la seva situació geogràfica. Manresa era, i és, un punt nodal central de les comunicacions del territori català. La ciutat es trobava a la cruïlla d'una antiga via romana que comunicava Lleida i la Segarra amb Vic i Girona a través de la vall de Rajadell i del camí ral de Coll de Daví, que des de Barcelona pel Vallès i el Bages s'enfilava cap a la Cerdanya, Tolosa i París.
I, lligat a aquests factors, cal afegir-hi la limitació del Pont Vell, apte per a caminants i animals de bast però no per a car-ruatges.
És en aquest context que cal situar la sol·licitud de privilegi reial per part del Consell de la Ciutat per construir un pont de pedra en el camí de Cervera i Lleida per tal de creuar més còmodament el riu Cardener.
El 20 de febrer del 1313 es troba el primer document que parla de la necessitat de construir un segon pont per a la ciutat. Guillem Artús, ciutadà de Manresa, va prometre al Consell de la Ciutat que faria construir un pont de pedra sobre el riu Cardener al costat del camí que anava cap a la Segarra, i que faria arreglar els tres ponts que la ciutat ja tenia, el Vell, el de Vilomara i el de Cabrianes.
A canvi de construir el pont i arreglar els altres tres, Guillem Artús rebria els drets de pontatge de tots els ponts propietats de la ciutat i els llegats i almoines que es recollissin d'aquests tres ponts i del que s'havia de construir.
Una ambaixada formada per alguns prohoms de la ciutat i Guillem Artús van anar a veure el rei, que es trobava a Tarragona. Marc Torras, en un article de la revista Dovella, concreta aquesta data que havia portat confusió als historiadors. El dia 19 de març del 1313 (no l'any 1312) els representants de la ciutat van presentar la sol·licitud al rei Jaume II el Just. El rei ràpidament s'hi va avenir i va donar la llicència necessària, en què també determinava el pontatge, és a dir, el peatge que calia pagar per creuar el pont. Així, durant cinc anys, el rei cedia els ingressos que li corresponien del pontatge a la ciutat per contribuir en la seva construcció.
El pontatge que es va estipular era d'un òbol per persona, un òbol per cada bèstia que anés carregada, un diner per bèstia grossa (cavall, ase, mula...) i pels ramats: un diner per cada vuit bèsties grosses i per cada vint bèsties petites (cavalls, ovelles).
Quaranta dies d'indulgència
Però, a més del rei, l'arquebisbe de Tarragona també va voler contribuir en la construcció d'un viaducte tan important. Per això, l'endemà, el 20 de març del 1313, va decretar quaranta dies d'indulgència per a tots els fidels de la seva diòcesi que, després de confessats i encomanats a la Verge Maria, a sant Pere i sant Pau i a santa Tecla, treballessin a l'obra. A banda, va autoritzar als rectors de les parròquies sota la seva autoritat la recollida d'almoines. Amb aquests impostos es podia costejar la construcció d'un nou pont per passar el riu Cardener als viatgers i mercaderies que anaven cap a Lleida, Cervera, Tàrrega, Vic, Ripoll, Girona i altres llocs.
El punt on es va decidir aixecar el pont era conegut amb el nom del pontarró, un indret on hi havia un pas a gual o una palanca de fusta, que es deia que podia ser d'origen romà.
La rehabilitació del Pont Nou del 2015 i les prospeccions arqueològiques realitzades van permetre analitzar un enllosat que es troba a sota l'arc vuit, el més proper al cementiri.
Segons l'arqueòleg Joan Ramon Renyer, correspondria a una antiga via romana feta de grans carreus rectangulars que és visible des del tallaaigües, si la vegetació no la cobreix.
