És un bloc de pisos normal. Un dels molts que hi ha en qualsevol ciutat. El del carrer Bilbao xamfrà amb carretera de Vic de Manresa té, però, dues particularitats. La PAHC el va ocupar fa 3 anys i 4 mesos. Actualment hi viuen 18 famílies. Un total de 41 persones entre les quals molts menors d'edat. L'altre és que els han començat a arribar ordres de desallotjament arran de la denúncia de la propietat, una immobiliària amb seu a Cornellà. L'Audiència Provincial de Barcelona els han donat 10 dies per marxar. El compte enrere ha començat. «Nosaltres no marxarem. Senzillament no tenim on anar», explica un veí.

Totes les famílies tenen històries diferents però expressen un mateix desig: poder viure sense problemes i sense el neguit de trobar-se al carrer, que la immobiliària s'avingui a negociar un lloguer social i, a partir d'aquí, «viure tranquils».

Gent d'arreu

La majoria d'elles són de fora. Del Marroc. També hi ha veïns de Colòmbia o de Canàries. Expliquen que van deixar el seu país per buscar més oportunitats pensant, sobretot, amb els seus fills. També hi ha qui va arribar a Manresa per motius de salut o qui diu, senzillament, que «vaig tenir una mala ratxa» i va quedar penjat «al límit».

Els papers són l'altre problema que els amoïna. La majoria no en té, i «sense papers no ets res», comenta Martín Cárdenas. És de Colòmbia. Conviu amb el seu gat Zaratustra en un pis petit d'una habitació, bany i cuina-menjador. Té les prestatgeries plena de llibres. Des de l'Ilíada d'Homer fins a autors com Gabriel García Márquez. Explica que és llicenciat en Literatura Lingüística Antropològica. Fa 20 anys que viu a Manesa.

També ha estat un temps a Barcelona. Va treballar com a educador social a diferents centres residencials d'acció educativa de la Generalitat, però les retallades el van deixar sense feina. Se'n va anar a Colòmbia, «però ja no hi quadrava», i va tornar a Manresa. «Estava sense res». Tampoc papers, malgrat «l'arrelament», comenta. «Un dia caminant pel carrer vaig veure una acció de la PAHC i m'hi vaig acostar». Des de llavors que és activista de la plataforma.

Quan se li demana de què viu, somriu i contesta: «jo visc de miracle». Viu del que li dona la Plataforma d'Aliments i Creu Roja i «no m'avergonyeix demanar col·laboració a gent de confiança». El seu desig és aconseguir un permís de residència, tenir-ne prou per pagar un lloguer social i tornar a «a agafar les regnes de la meva vida com qualsevol persona del món».

Altres veïns

Asmae Damoun té 59 anys. Fa 3 anys i mig que viu a Manresa. Una severa infecció a la cama -al Marroc li volien tallar, segons explica- va fer que viatgés a Catalunya «per si em podien curar». Va amb cadira de rodes, i darrera la porta de casa seva hi té crosses. Al menjador hi té una taula petita i dos sofàs. «Venia per un mes, però quan els metges em van dir que em podien salvar la cama em vaig quedar». Va tenir complicacions de salut a causa de les seves baixes defenses. No rep cap ajut. Viu gràcies a la PAHC , la Plataforma d'Aliments i Creu Roja.

Igual que el matrimoni format per Bachir Azibou i Samira El Hmam. Al menjador de casa seva, més que auster, afirma que fa dos anys i mig que són a Manresa i poc més de dues setmanes que s'estant al bloc. Abans vivien al carrer Hospital, on tenien una ordre de desnonament. Tenen tres fills de 17, 15 i 7 anys. «Vem venir aquí perquè els nens tinguessin un futur millor». La seva aspiració és tenir papers i «viure tranquil·lament». Reben l'ajuda de la Plataforma d'Aliments i Creu Roja. Participen en activitats de Càritas i el CIO.

atifa El Filali viu a l'entresol, en el que seria un espai pensat per a oficines. És a Manresa des del 2018. Sense papers, treballa de cuidadora dos dies a la setmana i rep ajuda de Càritas i la Plataforma d'Aliments. «No vull problemes. Vull una vida més tranquil·la i dormir, també, tranquil·la». Assegura que té por, «molta por», insisteix, de quedar-se al carrer.

«Jo intento molestar el menys possible», explica al menjador de casa seva Maria del Pino Mato. Téf la taula plena d'estris per fer manualitats, la seva afició. Té 60 anys i és de Canàries. Viu amb el seu fill. Fa 20 anys que és a Manresa, on vivia en un pis de lloguer. Treballava a l'àmbit de la restauració, però una «mala ratxa» la va fer arribar a una «situació límit» que la PAHC va alleugerir. «No sóc aquí per comoditat ni per la meva cara. No és un caprici, has de tenir un sostre per viure. Vull un lloguer social» i, com tots, «viure tranquil·lament».

Meriem Malki, de 30 anys i mare d'un nen de 10 anys i una nena de 6, és una de les ànimes de la PAHC. Viu a l'edifici des del principi de l'ocupació. «Vaig entrar sense res. Dormíem al terra», recorda. Fa 10 anys que viu a l'estat espanyol. Primer a Astúries. Problemes amb la parella, de qui està divorciada, va fer que vingués a Manresa a casa d'un familiar. «Estava destrossada. A Oviedo no tenia amistats ni coneixia a ningú. No sabia ni a on entrar ni d'on sortir». A Manresa la van adreçar a la PAHC, «que m'ha ajudat moltíssim en tot». Assegura que «vaig començar la meva vida des de zero. Estic lluitant i continuaré fent-ho sempre». Va treballar com a cuidadora, i actualment rep l'ingrés mínim vital. El fill gran té problemes d'asma i al·lèrgies, i la nena ha estat operada del cor. Per això quan se li demana què desitjaria, primer contesta que salut pels seus fills. Després «aprendre més, una feina, un lloguer i una vida estable».

Tres anys i quatre mesos d'ocupació al bloc 7 de la PAHC

Fa tres anys i quatre mesos que l'edifici del carrer Bilbao, xamfrà amb la carretera de Vic, està ocupat. El van anomenar bloc 7 perquè era el setè que va «alliberar» la PAHC del Bages. Era un dissabte a la tarda quan un centenar de persones s'hi van presentar i se'l van fer seu.

Pertany a l'empresa immobiliària Nargam, amb seu a Cornellà, que té negocis d'habitatges, apartaments turístics i hotels, també a països com Argentina. L'edifici era el típic que s'havia construït en ple boom immobiliari i que havia quedat buit.

En el mateix moment de l'ocupació s'hi van instal·lar quatre famílies, amb sis nens i nenes. Té 15 pisos i 3 oficines, espais en els quals també hi viu gent, repartits en quatre plantes. També hi ha dos terrats amb compartimentat.

Hi ha quatre pisos per planta, i als dos últims, tres de petits amb una habitació i un saló-cuina a més a més del bany. Els més grans tenen dues habitacions, el menjador i la cuina a més a més del lavabo. Tot s els espais comuns estan cuidats. L'ascensor no funciona. Als baixos de l'edifici hi ha una escola de dones, una escola de joves i un taller. També és on se celebren reunions amb els advocats que col·laboren amb la plataforma.